27/11/2021

La gran dimissió

2 min

Una notícia em ve al cap reiteradament aquests dies. I crec que no podem badar. En diuen la gran dimissió : més de quatre milions d’americans han deixat de manera voluntària la seva feina en el darrer any. “Un referèndum col·lectiu sobre la crisi i els problemes laborals”, diu Mishal Khan, per part d’una gent que se sent “explotada o degradada”. I Paul Krugman parla de la revolta dels treballadors.

Segons sembla, són persones de pràcticament tots els nivells de l’escala laboral. Se sap poc encara sobre les seves causes i intencions, però s’especula amb els efectes de la pandèmia, que ha estat un recordatori de la vulnerabilitat i de la precarietat que ens habiten i que han canviat la nostra relació amb l’espai i amb el temps: hem recuperat la possibilitat de donar gruix a activitats que tenen una duració impròpia de l’acceleració en què vivim (el temps de pensar, del tedi, de l’amor, de la lectura, del silenci, del passeig, de la conversa lliure d’exigències, de les aficions alienes als cànons establerts, de jugar amb les criatures i d’un llarg etcètera). Quin sentit té deixar-nos hores i hores a la carretera cada dia per anar i venir de la feina? La pandèmia pot haver ajudat a fer revisions personals i a treure’n conseqüències que en altres moments haurien estat impensables. Però segur que hi ha també raons estructurals, que venen d’abans: la fatiga; les humiliants relacions laborals; la degradació del treball; l’obsessió amb els resultats, en diners comptants, que passa per sobre de les persones, carn de tots els ajustos; la deshumanització del món laboral, en ple deliri nihilista.

Sigui com sigui, un abandonament espontani i massiu, sense cap indici d’operació organitzada ni cap consigna ideològica, és una esmena radical a una peça articular del sistema: el treball, que en els últims anys ha anat perdent la dimensió comunitària per acomodar-se a la lògica que diu que la societat no existeix i que només hi ha individus. Uns quants d’aquests han dit prou. Estem davant d’una rara revolució espontània que toca el centre de gravetat de l’organització social. No sabem fins on arribarà. Però el que no pot ser és no voler veure un senyal que interpel·la de ple les societats occidentals en un moment que l’autoritarisme creix dia a dia, enmig de la confusió. Quan sona un avís el pitjor és no voler-lo escoltar.