Carta a Peret: 'El gran Peret'

T'has fet gran, Peret. Però amb els anys la teva figura humana i musical encara ha crescut més. Hi ha molt pocs artistes que, als 78 anys, asseguts en una cadira i cantant a cappella , siguin capaços de posar 90.000 persones dempeus, com tu vas fer dissabte al Camp Nou.

Cantar en un gran estadi no està a l'abast de tothom. Cantar davant de tanta gent i en un moment tan emocionant, tampoc. I fer-ho delicat de salut, amb l'emfisema pulmonar que t'acompanya des de fa anys, encara té més mèrit. M'imagino que a l'escenari és on et sents més jove, el moment del dia en què et trobes millor, el lloc on et passen tots els mals, que, després, quan tornes a casa, reapareixen corregits i augmentats. Sort n'hi ha que tens uns metges que t'estimen i et cuiden molt, com t'estimem i et respectem tanta altra gent.

M'agrada veure que la vida et regala bonus tracks , cançons de més, noves oportunitats de pujar a l'escenari a fer allò que has fet tota la vida. En aquest últim any has sigut l'estrella de tres espectacles col·lectius: el concert contra la sida al Sant Jordi, el d'Amics de la Gent Gran al Liceu i el de la llibertat al Camp Nou. Quan tu cantes, la gent es posa dreta. No per compassió, ni per si un dia no et veiem cantar més; senzillament perquè sempre han passat coses quan la gent sent la teva música. Si et mires el vídeo del concert de dissabte, veuràs que entre el públic hi ha un noi amb ulleres que plora amb la teva versió de L'emigrant i que balla, amb un gran somriure a la boca, el Catalunya té molt poder .

Plorar, riure, ballar. La intensitat amb què has viscut la vida -vas néixer pobre, vas fer molts diners i te n'aniràs pobre- la transmets a cada cançó. Ara són temps de repòs després d'anys d'excessos, de sortir, de triomfar, de lligar, de beure, de voltar pel món, de fumar-se quatre paquets de Winston al dia. Enterrada definitivament la perruca al bagul dels records, se t'ha posat cara de bona persona, amb aquest look Sean Connery, cap pelat i amb barba blanca. De jove, amb les patilles i el tupè, estaves fet un pinta. Ara ho continues sent, però amb rostre d'avi venerable. "Qui es vol deixar enredar per un gitano eixerit?", li cantaves al teu pare, El mig amic . Tots ens deixaríem enredar per tu, perquè tens un magnetisme especial que ens empeny una vegada i una altra cap a les teves cançons, cap a la teva persona.

P.D. I tota aquesta emoció de la gent la vas aconseguir, dissabte, sense fer cap discurs polític. Eres allà per amor a la gent, a la bona gent que omplia l'estadi. Els polítics sempre els has volgut com més lluny millor. Només has votat en unes eleccions, el referèndum de la reforma política del 1976.