El govern de Madrid té un pla
Un pla de recuperació i resiliència que, a hores d’ara, haurà remès a Brussel·les. El president Sánchez el 14 d'abril ja n’havia informat de les línies mestres al Congrés de Diputats. Les àrees prioritàries seran la transició energètica i digital i la cohesió social. Entre altres coses, hi haurà inversions en sectors com el de la mobilitat sostenible, el medi ambient, la modernització de l'administració pública i de les pime, o la modernització del sector turístic. Aquest, modernització del sector turisme, és un concepte tremendament vague que requerirà concreció.
Fa setmanes coneixíem que el “lobby turístic espanyol” havia presentat una manifestació d’interès al Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme per a la “regeneració de zones madures”, indrets turístics de primera generació que creixeren sota l’impuls del primer “boom” del turisme de masses. Elefantiasis turística. A les Balears, s’han de “regenerar” Magaluf, la Platja de Palma i Sant Antoni de Portmany. Una antiga aspiració, reiterada amb insistència cada cop que es parla de turisme del futur, tant des de l’òptica pública, com des de la privada. Caldrà concretar en què consisteix aquesta regeneració/modernització en una transició cap a un model diferent.
La cosa està en marxa. Un cop el tribunal constitucional alemany ha dissipat qualsevol dubte sobre la viabilitat d’un endeutament europeu mancomunat, a Alemanya i França els han entrat les presses. Por a quedar-se endarrerits respecte d’EUA i la Xina. El ministre francès d’afers estrangers, en una roda de premsa conjunta amb el seu homòleg alemany, va remarcar que "quan França i Alemanya volen, Europa pot". Jerarquia i realpolitik. S’hi apunten també Espanya i Itàlia. Fins ara, pinzellades de traç gruixut que dibuixen un quadre en què la macroeconomia sembla que pesarà més que qualsevol perspectiva social i humana. Si no s’evita, es pot convertir en un festí per a les grans corporacions. Cohesió social per (teoria del) degoteig?
Seria molt ingenu dir que s’ha començat la casa per la teulada, és evident que la resposta davant la crisi no pot fer-se esperar. Però, les presses no haurien de ser per fer carreres amb l’economia xinesa, sinó per cobrir necessitats d’interès comú i de benestar de la ciutadania. Per això, per actuar en el moment oportú, les societats avançades s’han dotat de sistemes democràtics que asseguraren l’eficiència a través de la representativitat. Però, oblidem-nos de falsos debats. Ara ens trobem en un moment “transcendentalment distint” de transició cap a un model de societat diferent i, a més d’urgència, es necessita profunditat i consistència. La secretària del Tresor dels EUA ho ha escenificat com la necessitat d’uns nous acords de Bretton Woods. Potent referència. Per una altra part, el professor de la universitat de Columbia i premi Nobel, Joseph Stiglitz, és taxatiu en assenyalar que “les regles que governen la globalització han de fer alguna cosa més que servir als interessos corporatius”. En resum: economia en majúscules, sí, però també societat. Cal no perdre això de vista.
Es va aplaudir a la presidenta de la comunitat quan va citar a l’economista francès Thomas Piketty en referència al fet que “la pandèmia podria accelerar la transició cap a un altre model”. I el filòsof eslovè Slavoj Zizek a Pandemic! arriba a dir, àdhuc, que haurem de “canviar tota la nostra filosofia de vida”. Coincidència absoluta en l’excepcionalitat del moment. Ens trobem davant el principi d’un procés de transformació profunda. Per aquesta aventura col·lectiva no és suficient parlar només de representació, s’ha de parlar, també, de participació. Dissortadament, en les democràcies liberals aquesta matèria, la participació, sovint té un tractament de “no avaluable”. No obstant això, malgrat qui pesi, la societat existeix.
Tanmateix, la participació és un corrent que per la seva pròpia naturalesa flueix de baix a dalt. És una necessitat vital que impregna al teixit social. Es pot no obrir-li les portes, però no se li poden posar tanques. A Mallorca, 25 entitats de naturalesa distinta i diversa es reuneixen des de fa un temps entorn del “Fòrum de la Societat Civil per una Transició Econòmica, Ecològica i Social”, amb la idea de ser escoltats i influir en aquest procés de transició cap a un nou model. En el seu dia varen demanar que les administracions públiques elaborin una estratègia a mitjà i llarg termini. Ara, aquesta setmana, el Fòrum a posat sobre la taula una primera agenda d’objectius per a la reconversió turística.
Disminució de l’oferta mitjançant els canvis d’ús i l’esponjament, creació d’un índex d’obsolescència i introducció d’una comptabilitat social i ambiental per a les empreses, són algunes de les propostes que s’inclouen en el document. M’aturaré en els canvis d’ús. Tenien mala fama, perquè en transformar-se un establiment hoteler desapareixien llocs de feina i, per una altra banda, en fer-ho al marge de qualsevol control sovint venien a consolidar estructures que estaven fora d’ordenació. A algunes àrees de la Badia de Palma hi ha exemples sagnants de borses de marginalitat sorgides a expenses d’aquesta reconversió feta a la brava i sense cap criteri. Toni Bestard, en la pel·lícula Pullman, en fa un magnífic retrat.
Resulta clarificador com a través d’un diàleg franc diferents col·lectius, amb sensibilitats distintes, s’han posat d’acord entorn d’una proposta –el canvi d’ús– que, temps enrere, ells mateixos solien menysprear, sense renunciar als seus principis. Simplement, davant una necessitat objectiva –la disminució del volum d’oferta– es defineix i consensua una estratègia en la qual es considera que el canvi d’ús pot ser l’instrument adequat per actuar, si s’és capaç d’eliminar els efectes negatius que produïen. Una experiència productiva.
Efectivament, el govern de Madrid té un pla, però no sabem si té una estratègia. Cohesió social per degoteig? Si és així, serà difícil la “transició cap a un altre model”. Recordin, la participació és un flux d’energia que va del carrer a les institucions.
Celestí Alomar és geògraf
