Gosar llegir
Aquesta mateixa setmana, Adia Edicions retorna a les llibreries la que hauria de ser un dels fenòmens poètics de l’any: la reedició de la poesia completa de l’escriptor manacorí Miquel Àngel Riera. L’editorial, capitanejada pel també poeta i 'traficant cultural' Pau Vadell, enceta amb aquest títol una nova col·lecció, Ossos d’Or, germana gran de la més consolidada Ossos de sol, que ja té més de seixanta-dos títols de recorregut. Una petita proesa. El cas és que, més enllà de si serà més o menys llegida l’obra de l’autor en ple Any Miquel Àngel Riera, cosa que desig profundament, em preocupa 'de quina manera' serà llegida; si lectors, crítics i prescriptors gosarem, ras i curt, llegir-la de bon de veres o si més aviat ens dedicarem a repetir vells mantres que no sempre li fan un favor.
M’explic: hi ha un component que travessa l’obra de Miquel Àngel Riera de dalt a baix, i aquest és el desig. El desig de la veu poètica cap al personatge idealitzat de Nai, el desig de Don Cosme, un dels protagonistes de la trilogia formada per les novel·les Morir quan cal, L’endemà de mai i Panorama amb dona, cap al personatge de Gabriela de la Vinya Nova, i després cap a absolutament ningú, o el desig de l’estol de dones que persegueixen el professor de literatura i quasi nàufrag de la més que notable Illa Flaubert, recuperada recentment per Edicions de 1984. En aquest sentit, sembla que bona part de la crítica s’ha posat d’acord. Ara bé, sobta que fins ara pràcticament ningú no hagi gosat llegir l’obra completa de Miquel Àngel Riera en clau homoeròtica, ja que aquest és l’espai en què transiten bona part dels volers i patirs de la seva producció.
Naturalment, no em referesc a cap aspecte biogràfic de l’autor: la preocupació dels lectors no ha de ser altra que la de llegir, i llegir bé, fer-se ben seus, els textos. El que vull dir és que sobta la tebior i els vels amb què la crítica va parlar del desig nítidament homoeròtic del capellà d’Els déus inaccessibles cap a un efebus (un amor que Riera odiava especialment que es comparàs amb el del protagonista de La mort a Venècia, de Mann, envers Tadzio). Sobta, també, que quasi cap lector solvent ni cap estudiós acadèmic hagi proposat ni que sigui de manera hipotètica la tesi que Nai, el personatge a qui s’adreça bona part de la poesia rieriana, no sigui necessàriament una dona, sinó per ventura una figura masculina, o bé un personatge que s’escapa del binarisme de gènere, un ésser no marcat. Sobta, així mateix, que ningú no s’hagi atrevit a apuntar, a relligar, els personatges homosexuals (tots homes) que habiten la narrativa de Riera: des de Don Toniet, l’home gai assassinat d’Illa Flaubert, fins al fill suïcida de Morir quan cal, sobre el qual pesa l’ombra de la sospita.
Recuperar els clàssics és oferir-los també el privilegi d’una lectura nova. I pens que si realment volem honorar el llegat de Miquel Àngel Riera ens hauríem de permetre llegir-lo sense cotilles ni censures, amb els ulls arrelats en l’avui. Estic convençut que hi guanyarà.
