EscriptorHem crescut a Mallorca amb una sana capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos, podríem dir. El ‘mallorquinarro’ donat a tota casta d’excessos, a totes les aparatositats de la fisiologia, a ‘lo nostro’ en general, és un personatge d’humor fàcil i astracanat, que algunes persones adopten com a complement d’una personalitat desitjosa d’afirmar-se. Aquest humor ha pujat als escenaris ‘regionals’ i s’ha apoderat de vetllades de matances, etc. Val a dir que els personatges més emprats per la barroera caricatura solen ser forans, ço és de la Part forana de l’illa, i, més concretament, pagesos analfabets de fet o de vocació. Però, direu, hi ha res més sa que unes bones rialles?
Aquesta visió o autoretrat del ‘mallorquinarro’ ve de molt enrere i no sembla que vagi a desaparèixer per ara. Al contrari, diríeu que es nota una certa tendència a una superior –inferior– degradació. Hi ha alguns programes de televisió que el perpetuen i fins i tot l’insereixen en unes realitats més dignes de ser ateses. La temptació d’incloure aquesta mena d’humor en la dita cultura popular és permanent.
Un amic castellà em preguntava fa poc d’on ens ve aquesta propensió a la caricatura d’un tipus de gent que ell no ha arribat a conèixer. No coneix cap mallorquí que parli en aquest llenguatge ubicable entre el dels humans i el gruny dels porcs. I és una persona que s’ha interessat per la cultura del seu país d’acollida.
Tots els pobles, crec, cultiven aquest humor intramurs. Els més intel·ligents el modelen quan es mostren a l’exterior. I, sobretot, no el converteixen en espectacle groller per als externs, per caure bé als externs i fer-los sentir molt per damunt de la població aborigen. Vostès, se’ls ve a dir, són persones respectables i condretes, i nosaltres som uns terrossos. Mirin, per exemple, com xerram entre nosaltres i com xerram el castellà. N’hi ha per esbutzar-se, sí o no?
Ara, aquesta manera d’afirmar-se en una mallorquinitat malforjada corre pels territoris d’això que en diuen les xarxes, aquesta espècie d’espai mal distribuït, que no separa la càtedra de la claveguera. A molts d’illencs, pel que sembla, els agrada sentir-se representats per lamentables goranades. Però els que sentim un amable rebuig d’aquesta mena d’humor no hauríem de caure en la temptació de creure’ns superiors.
