Es parla molt de la importància de la gestió en les polítiques públiques de les administracions catalanes. De vegades posant-la per sobre de la política mateixa (“Deixeu-vos de política i feu bona gestió, que és el que la gent vol”), de vegades situant-la a la seva base (“La bona gestió és un pilar de la bona política”). Jo combrego amb la segona apreciació. Però sigui com sigui crec que és útil fer algunes distincions en relació amb el marc normatiu que l’enquadra.
1. En principi es gestionen competències. Una administració amb capacitat de volar alt serà aquella que en molts àmbits específics disposi d’un marc normatiu prou ampli per permetre desplegar ambició i creativitat en l’exercici de la competència. Vist des de Catalunya, el nostre interès és disposar, sovint reclamar, competències d’aquesta mena. No cal afegir que haurem de considerar mediocre una administració que disposa de la capacitat de volar alt però que, en relació als recursos de què disposa, vola baix.
2. Una administració pot disposar d’una competència però trobar-se en una situació oposada a la que acabo de descriure: totalment lligada de mans i peus per reglaments i disposicions que no deixen marge a l’ambició i la creativitat. El que li toca fer és executar bé les instruccions que li venen donades. Per descomptat, fer bé el que s’ha de fer sempre és recomanable. Però la gestió d’aquestes competències té un interès limitat. Tant perquè en cada cas concret no permeten dissenyar les polítiques que orienten la gestió com perquè, si són nombroses, poden acabar marcant el to de l’administració. Si la seva tasca majoritària és complir reglaments és molt probable que aquesta acabi sent la seva tasca exclusiva. Això és el que sabrà, i voldrà, fer. Una implicació per a Catalunya és clara: gastar capital polític en reclamar competències que venen acompanyades de reglaments molt tancats no és recomanable.
3. La situació intermèdia a les dues anteriors és la més rellevant. Vivim en el context espanyol un fenomen que podríem anomenar d’horror administratiu al buit, i que dona peu a dinàmiques hiperreguladores. En part pel desig de lligar curt les comunitats autònomes, en part per quelcom més bàsic: el sentiment que la realitat és imperfecta si no emana del BOE. Si la tecnologia obre un nou àmbit d’activitat (penseu en internet), o si una iniciativa autonòmica aprofita una escletxa en la normativa vigent per innovar, l’administració central ho considera una font potencial de desordre i corre a proposar noves lleis i reglaments que tanquin l’espai obert. A més, la pulsió centralitzadora, sempre present i disposada a aprofitar qualsevol oportunitat, porta a reglaments uniformistes. Amb els fons europeus estem vivint un exemple espectacular. Quan es diu que les autonomies gestionen el 50% dels Next Generation el que es vol dir és “els servidors públics de les autonomies executen el 50% de la despesa seguint les molt precises instruccions que arriben dels ministeris”. I no penseu que encara que sigui poc això és una concessió. És simplement que l’administració central no té personal per poder-ho fer.
4. Hi ha una última possibilitat: la de gestionar sense competències. Sembla una boutade, però no ho és. En cada tema concret les administracions públiques i les organitzacions de la societat civil tenen capacitat d’influir. L’exercici de soft power pot portar cap a processos de negociació que acabin en compromisos beneficiosos per a totes les parts, encara que en teoria una d’elles podria dictar. Un exemple és el de les infraestructures aeroportuàries. El procés de disseny de la T1, abans de l’Olimpíada, va estar molt carregada de tensions i idees contraposades. Però hi va haver una negociació continuada i mínimament formalitzada en què de la banda catalana hi va jugar un paper molt important la Cambra de Comerç. El resultat va ser un èxit que va satisfer tothom. En canvi, ja en aquest segle, i arran de l’abandonament de l’aeroport per part d’Iberia, es va reivindicar la seva gestió singularitzada. Hi va haver negociació, llarga, però no ens en vam sortir: Aena va guanyar la partida, ajudada per l’arribada al govern del PP l’any 2011. Sense competències vam poder gestionar el tema amb eficàcia en un cas i no en l’altre. Ara es planteja una segona ampliació i de moment no hem aconseguit una negociació real amb Aena. Però convé no oblidar el precedent satisfactori de la primera ampliació. Si va ser possible llavors hauria de ser possible ara.
