La literatura és, sobretot, una disciplina intel·lectual d’entreteniment personal, per no dir amb més concreció que és individual. El fruit i el gaudi que n’obtenim és gairebé sempre, com s’esdevé amb els plaers més intensos, del tot exclusiu. Només el que l’experimenta coneix amb exactitud fins on arriba la seva excel·lència. Però hi ha un gènere literari que respon encara més radicalment a aquesta raó: l’aforisme. El terme aforisme, al meu parer i per si mateix, significa definició literària, escoli culte, poètic i cultivat. Així i tot, penso que ens podem estendre tant com vulguem, sense sortir dels límits apuntats, en aquesta definició de la definició.
Hi ha, en la literatura moderna, magnífics escriptors d’aforismes, molt brillants i excel·lentíssims, però el que va iniciar aquesta figura tal com la coneixem avui va ser Georg Christoph Lichtenberg. Lichtenberg va incorporar a la literatura aforística un esperit vibratori que mai ningú abans havia fet servir. No perquè d’altres rebutgessin aquest element, sinó perquè ni tan sols se li havia ocorregut a ningú. La inspiració en literatura és sempre producte del dubtós i arbitrari sentit intuïtiu de la naturalesa humana. Aquesta inspiració i aquesta intuïció sembla que estan repartides aleatòriament, com tots els elements físics i espirituals de la Creació, així en majúscula. Les misèries humanes pertanyen a tots els éssers humans, però també ens pertanyen a tots, totes les virtuts. G. Ch. Lichtenberg era, físicament, un home deforme. Ell mateix descriu el seu cos dient que està fet de tal manera que fins i tot l’hauria millorat el pitjor dibuixant del món, dibuixant-lo a les fosques. El seu físic era horrorós i risible. Però això no era cap obstacle perquè la seva ment fos una de les més enginyoses i brillants que han existit. Es burlava d’ell mateix amb intel·ligència i humor. En sentit moral, va descriure els homes vils i malvats amb aquest contundent i precís aforisme: “Va ploure tan fort que tots els porcs quedaren nets i tots els homes enfangats”. Dites literàries com aquesta, encara que les hagi escrit algú ben determinat i ben catalogat, passen a ser patrimoni de tots nosaltres, com passen a ser-ho totes les perversions i totes les deformacions humanes. Tot ho som tots, i tots formem el tot, en un sentit i en un altre.
De la lectura dels aforismes de Lichtenberg en neixen tot tipus de reflexions i se'n generen tota mena d’accions i comportaments. Lichtenberg, amb la seva gran reserva de saviesa natural i cultural acumulada, ens converteix a tots en més savis i alliberats. Llegint Lichtenberg, sempre he tingut la impressió de dir-me a mi mateix, davant qualsevol circumstància, excel·lent o ingrata de la vida, que no n’hi ha tant per tant. Crec que l’art de l’aforística consisteix a saber agafar distància, saber mesurar els fets i les paraules amb ironia i un bon percentatge d’escepticisme.
Així penso que m’han confeccionat els grans escriptors, aquells que més m’han estimat. És així que m’han edificat els bons aforistes que he conegut tot al llarg d’aquests anys de lectura i de reflexió en soledat i en companyia. És així que Georg Christoph Lichtenberg ha contribuït, de manera destacada, a la meva formació cultural, social, política i humanística.
G. Ch. Lichtenberg és un mestre per a mi, com tants i tants altres mestres més que he reconegut en el transcurs dels meus anys de lectura i escriptura. Quan dic que ha contribuït a la meva formació individual, és perquè coincideixo plenament en el nucli de la seva manera de pensar i d’expressar-se. En un dels seus pensaments més personals i filantròpics, deixa ben patent que oblida la major part del que llegeix, però no per això deixa de contribuir a la nutrició del seu esperit. Alguna cosa semblant confessà Michel de Montaigne, amb qui comparteixo igualment pensades i reflexions. Aquest és el procediment més lliure que existeix per alimentar-me espiritualment.
Georg Christoph Lichtenberg no era un lingüista ni un literat. La seva formació acadèmica era científica, i com a científic es va guanyar la vida, però varen ser les seves anotacions, els seus nombrosos esborralls de pensaments i de breus comentaris sobre la condició humana els que li han donat aquesta fama d’aforista universal que no deixa de créixer i de créixer a mesura que els anys passen. Les seves observacions, les seves ocurrències, les seves guspires intel·lectuals, les seves flamarades mentals, fins i tot els seus acudits i la seva enorme capacitat d’enginy han fet arribar el seu cos malgirbat i la seva ànima immortal fins als nostres dies. Ell mateix va anotar, amb la humilitat que ha de presidir qualsevol activitat aforística, que el que escrivia en el seus quaderns d’esborranys eren ocurrències diverses, algunes digerides i moltes d’altres no, incidències que per alguna raó especial li resultaven interessants en un cert moment, i acotacions i extractes escampats per aquí i per allà, els quals anava replegant amb més o menys pausa i contenció.
Els aforistes som –em permeto incloure’m en el gremi–, molt sovint inconscients del contingut de les nostres reflexions. Allò que ens atrau de tant en tant no és el missatge que hi pugui haver en els nostres pensaments, sinó la forma d’expressar-los: amb gràcia, amb enginy, amb esperit juganer i amb sentit de l’humor i poètic. Estic pensant en els aforismes de Lichtenberg, naturalment. És aquesta digestió més o menys lenta del que passa al nostre voltant la que fa possible la forma i l’estil, perquè el contingut ja hi és, en el seu germen. Per sobre de tot, un aforista sap que no sap, però també sap que amb el seu escepticisme i la seva ironia pot acostar-se molt a la veritat que mai no deixa de buscar tot ésser humà. Georg Christoph Lichtenberg ho sabia més que ningú i, per tant, va recordar-nos que és Déu, de manera molt natural i discreta, el que dona corda al nostre esperit i als nostres rellotges de sol.
