Geolocalitzacions polítiques
El president Sánchez sovint tendeix a situar-se al costat fosc. Utilitz la paraula 'fosc' i dubt si és la més correcta, radicalment 'fosc' seria l’'estat profund', i no és això exactament, encara que la seva actitud, a vegades, sigui massa condescendent o poruga amb la caverna política. Per ventura, el més adient seria dir que no acaba de renunciar a les prebendes del passat, als mals vicis del bipartidisme, a la prepotència d’un 'partit d’estat'. No obstant això, la principal característica del moment, en què no existeixen forces clarament dominants, és que no es pot deixar que els problemes es consumeixin per si sols, s'afronten o t'esclaten a la cara. El dinamisme obligat és la part més positiva del període actual. Digues-ne canvi o la negació del mètode Rajoy.
L’altre problema del president és que la seva pretensió d’estadista no concorda amb la realitat de l’estat al qual serveix. Fins ara, en la pràctica, el seu model està, àdhuc, lluny de l’estat plurinacional en el qual deia creure. Està enrocat en una manera antiga de concebre l’autoritat i una concepció irreal de la nació. Massa lligat a un passat, en el qual s’acumulen pòsits de passats anteriors que fatalment alimenten als esperits més foscos que encara habiten per les estructures de poder. Un regne zombi que no aconsegueix una qualitat democràtica a l'altura del seu entorn europeu, en el qual Sánchez perviu gràcies a una suposada voluntat de rectificació, encara que no acaba de trobar la tecla adequada per fer-ho. Té els socis adequats i és el moment precís, però ell sembla viure en un lloc a part.
Si ens haguéssim de guiar per la intervenció de la ministra Robles en l’afer de l’espionatge massiu a polítics electes independentistes catalans i bascs, advocats i altres professionals, el govern Sánchez estaria situat en la més tenebrosa de les fosques. Un discurs, el de la ministra, absolutament contradictori al del diàleg polític i totalment en la línia de la judicialització i acció policial dels governs conservadors anteriors. Al Senat, àdhuc va arribar a animar els representants d'ERC, Junts i Bildu a acudir als tribunals, la via contrària al diàleg que preconitza el Govern. Vexació i linxament de la dissidència, que ens retrotreuen a la intervenció constitucionalment irrespectuosa del tinent coronel Baena que va servir de base per a la sentència del Procés. Continuu pensant que són molts els que encara no han paït que els cossos de seguretat de l’estat no fossin capaços de trobar ni una sola urna a Catalunya. I massa els que sovint se situen al costat dolent (el bloc del 155).
Desconec, en el moment d’escriure aquest paper, si hem assistit al suïcidi polític de la senyora Robles o al penúltim servei de la ministra a una causa equivocada. Però, la veritat és que està durant molt més en el càrrec que la ministra d'Afers Exteriors, Arancha González Laya, després del conflicte amb el Marroc. Per cert, un conflicte que va acabar en un canvi de posició respecte del Sàhara Occidental i en un posicionament d’Espanya distint al de les resolucions de l'ONU. A la vorera allunyada dels principis democràtics bàsics. Les exigències de la Generalitat en el Catalan Gate –“l'esclariment dels fets i la depuració de responsabilitats al nivell que correspongui”– sembla que tindran menys força que la monarquia alauita. Brúixola esbojarrada.
La gran contradicció de Sánchez és que per sobreviure necessita el suport de nacionalistes bascs i catalans i de l'esquerra alternativa, és a dir, de la perifèria política, on ell no vol estar. Tots els intents de sortir-se’n han resultat un fracàs. Li costa Déu i ajuda entendre que aquesta és la única via possible i els passos que fa en aquest sentit semblen més concessions que victòries liderades per ell. El PP, que també pateix la síndrome del 'partit d’estat' i coneix aquesta manera de pensar, no li vol deixar el temps de tranquil·litat que necessita per consolidar una alternativa en base al bloc de la investidura i l’està collant amb un calendari d’eleccions anticipades: Múrcia, Madrid, Castella i Lleó i, ara, Andalusia. Sánchez ha de sortir-se’n del racó de passar pena.
S’ha començat a jugar el final de la legislatura. Una passa imprescindible per a Sánchez és concloure la renovació dels òrgans judicials que permeti crear un marc més favorable i començar a cauteritzar la pressionant via judicial de l’estat profund. És la ruta per la ribera esquerra. Garantir una independència dels diferents poders i consolidar un estat de dret en què les garanties dels ciutadans se situïn al centre. Corre paral·lela en la ruta dels pactes d’estat que pensa abordar amb el PP. Se superposen. Aquesta setmana s’ha conclòs, a manera de real decret, la reforma del funcionament de la Casa del Rei. Negociada amb els conservadors i pactada amb la Casa Reial. Es passa de zero transparència a un mínim no homologable. Traspua un elevat sentit patrimonial de l’Estat. Al bloc de la investidura no ho veuen amb bons ulls, sobretot després que el Grup Socialista vetàs en diverses ocasions una comissió d'investigació sobre les finances de la família reial al Congrés. El decret no és un exercici de cohesió amb els aliats naturals.
El Govern ha entrat en la dinàmica de salvar parlamentàriament in extremis els seus projectes més rellevants, cosa que ha creat un context que no ajuda a consolidar una alternativa d'esquerres i plurinacional. Malgrat que la votació del decret anticrisi per la guerra d'Ucraïna torna a deixar ben a les clares que el govern només pot trobar fiabilitat i estabilitat en el bloc d’investidura. En aquestes situacions es demostra el valor de la tossuderia de Pablo Iglesias per formar part del govern. L´estabilitat és sinònim de govern de coalició i bloc d´investidura. També es demostra com n'és, de difícil, per a un partit com el dels socialistes, comportar-se com un partit dinàstic i, a la vagada, ser republicà.
Celestí Alomar és geògraf
