CORRENTIA
Opinió 14/10/2017

La gent al mercat

Guillem Frontera
2 min

Fa una partida de dies que som a Barcelona i que, per tat, visc d’alguna manera l’experiència del Procés arran de carrer. A Barcelona, hi faig vida de barri, vull dir que una part d’aquesta experiència és àmpliament compartida per persones normals i corrents, és a dir, persones sense comunicació directa amb els gabinets del poder –per cert, aquesta temporadeta fora de Mallorca m’ha impedit assistir a un espectacle teatral que m’atreia de manera molt particular, aquest que havia reunit, al teatre Principal de Palma, Catalina Solivellas, José Carlos Llop i Rafel Lladó entorn de la figura o la memòria de Catalina Homar.

Quina imatge faria servir per fer entendre el dia a dia dels meus veïnats en aquesta espera, en aquest ajornament de l’esclafit final? En primer lloc, això, que el que se sent com a molt present és un esclafit. La qüestió és si s’ha d’evitar o no. Evitar-lo implica abaixar el cap, perquè aquesta gent del PP en el govern d’Espanya viu immersa a la cultura de vencedors i vençuts, especialment si uns i altres pertanyen al mateix estat. És una cultura de guerres civils, d’enfrontaments entre persones agrupades en el mateix cens. Acabades les guerres d’Àfrica amb resultats no gaire afalagadors, la gent d’aquest conglomerat de països que en deim Espanya s’ha dedicat a barallar-se a mort els uns contra els altres, de manera que uns han obtingut sempre la victòria, que s’ha celebrat més encara que si els vençuts haguessin estat exèrcits estrangers.

L’omnipotència de l’estat, la seva gran capacitat per moure els grans mitjans, no ha estat disposada per trobar sortides sense vençuts. Es tracta d’una qüestió antropològica. De manera, idò, que els catalans del meu barri viuen aquests dies a l’espera de l’esclat d’una bomba: a alguns, aquest desenllaç els retreu una mica. N’hi ha d’altres que afronten amb coratge aquesta possibilitat. Els unionistes, que també n’hi ha pertot arreu, creuen que l’esclat també podria perjudicar-los. Tic-tac, tic-tac, la remor del rellotge se sent enmig d’aquest silenci de la Història.

Els mercats són plens de gent que pensa si ha de comprar més que de costum, per si els feixistes continuen impunement a lloure. Sobretot, però, miren bé on trepitgen, no sia cosa que també hi hagi mines contra persones.

stats