OPINIÓ
Opinió 10/05/2019

De generals i caporals

i
Nanda Ramon
4 min

En un context d’actualitat fungible com la que vivim, parlar ara de les eleccions generals de fa dos diumenges resultaria una mica ranci, si no fos perquè l’atzar (i la necessitat) ha volgut que visquem un impàs electoral que no es clourà fins d’aquí a 15 dies, amb la resolució de la cita europea, autonòmica i municipal.

La millor notícia de la sobredosi de comicis en només un mes, és que –Déu ho vulgui– s’obrirà un arc legislatiu ample que permetrà un període de relativa tranquil·litat sense les sotragades i mudances dels darrers 5 anys.

No hem de confiar, ja està clar, que això posi fi a la política d’aparador, amb l’excitació de les xarxes, amb la sobreexposició mediàtica dels productes polítics, o amb un nivell de demagògia ja consubstancial al sistema; però per ventura els nostres dirigents trobaran qualque espai per deixar de fer ‘política’ i començar a fer ‘polítiques’: les d’educació, habitatge, salut, fiscalitat... La gestió del país, en definitiva, que ja és urgent i que en principi és la tasca que tenen encomanada.

De les passades generals, però, se’n podrien extreure més bones notícies i ensenyances, si no fos perquè totes quedaran magnificades o minimitzades en funció dels resultats de dia 26.

Sembla, per exemple, que l’ascens de l’extrema dreta ha quedat neutralitzat a través de diversos mecanismes. El més evident ha estat el mateix resultat, que ha fet inviable una coalició de govern i que ha demostrat com de catastròfica ha resultat l’estratègia de la competició. Però n’hi ha més.

Un dels mecanismes més graciosos de dissolució del front d’extrema dreta ha estat, sens dubte, ‘la pastilla del dia després’ que es varen prendre els populars l’endemà mateix i que els va fer veure la llum després de les tribulacions de la campanya. Per art de màgia i en qüestió d’hores, abraçaren la nova fe del centrisme i el regionalisme ben entès ‘de tota la vida’ i que no se’n parli pus.

Rivera, mentrestant, es reivindica com a central, tot i que continua jugant per la banda dreta. Ell voldria dir “liberal” i que li sortissin ales d’àngel i anar directe al punt de penal, però no ho té bé. És una llàstima, amb tots els esforços que fa per ‘modernitzar’ la dreta, amb eutanàsies, famílies LGTBI i subrogacions diverses, però al final la polsereta espanyola i el discurs nacional –pedra angular del seu producte– el llastren i el fan parèixer tan estantís com el pentinat de n’Arrimadas, que ja és dir.

La posició de Vox és més còmoda, però van una mica mustis. La mateixa nit electoral proclamaren una gran victòria, desmentida per l’eloqüent rictus facial. Les expectatives les carrega el diable, ja se sap.

Els resultats de Vox –per damunt dels 2 milions i mig de vots i amb un augment del 5.600% en tres anys– són certament espectaculars. I, tanmateix, no acaben de tenir gust de victòria. És complicat, això de la política. De vegades, és millor seguir-ho des de la premsa esportiva.

A les passades generals, el diari Marca va aconseguir la proesa d’entrevistar els cinc principals candidats. I allà era Abascal. ‘Sin complejos’.

L’entrevista és un autèntic laboratori de politologia moderna. Santiago Abascal rep els periodistes en el seu despatx, assegut en un Chester de color Vox i envoltat de fetitxes com una gorra de Trump o un ninot de falles amb la seva cara. En el moment de les salutacions es permet una broma: “Yo era más del As, pero sólo por la contraportada” (no explicarem l’acudit, per si hi ha feministes a la sala).

El líder hi argumenta reiteradament que, com que han sorgit per una “emergència nacional”, no poden estar en tot i, clar, no tenen propostes en matèria esportiva; no té opinió formada sobre la nova Llei de l’Esport ni coneix el programa de suport a l’esport d’elit; a pesar d’haver nascut a Bilbao, no sap quina és l’actual política de fitxatges de l’Athletic, tot i que la critica; confessa que no sap res de Sergio Sánchez, el seu candidat a León, atleta sancionat per dopatge i amant de les declaracions explosives; proposa no tenir Ministeri de Cultura (ni d’Esport, per cert), en nom del liberalisme... Les seves propostes esportives són, bàsicament, evitar les xiulades polítiques als camps de futbol (a no ser que siguin a Piqué, clar), posar lletra a l’himne espanyol i “que a los toros te pongas la minifalda”. Més o menys, vaja. Però 2.677.173 sufragis. Fa venir mal de cap, tu.

És evident que el poc coneixement del sector i l’escassetat de propostes deu ser extrapolable a la resta de camps i que els entusiastes votants en deuen saber més aviat poc, del projecte i del personatge. Com aquestes parelles que es coneixen per internet i que, davant l’estupefacció de la família i dels amics, al cap de dos mesos són casats. La cosa, però, no sol acabar bé. És el que tenen les emergències.

stats