La gelada

Dijous va glaçar. No molt, certament, però prou com per poder dir que sí, que aquesta nit ha glaçat. Aquest zero, límit teòric dels llibres de física i química, es va manifestar en tota la seva contundència, i, en superar-lo, l’aigua va perdre el seu estat líquid per passar, ni que fos durant unes poques hores de la matinada, a l’estat sòlid. Que això passi fins al mes de març, mira, perfecte. És llei de vida. A començament d’abril, ves. Els manllevats, sí. Però a les portes del maig, aquest petit miracle natural és un problema. Pels noguers, que tenen la fulla tardana i delicada. Han quedat cremats i aquest any, ai, no tindrem nous. Els cirerers, igual. Aquella promesa petita i dolcíssima s’ha convertit en un pinyol arrugat, sense cap possibilitat de ser viable, un membre inútil que, d’aquí a uns dies caurà per no ser un llast per l’arbre. Això ha passat també amb els albercocs. Potser hi haurà sort i en alguna branca, per culpa d’un estrany microclima, se n’hauran salvat alguns que seran collits amb reverència, com si fossin les restes d’un naufragi. Potser hi haurà algun préssec. Ja ho veurem. Però la vida continua. Hi ha borrons nous que s’encarregaran que la fotosíntesi no s’interrompi en cap moment. És una lliçó d’humilitat i pragmatisme. La natura diu sempre l'última paraula. Si vol que geli, gela, i nosaltres som uns simples espectadors que estem aquí de casualitat (o de propina).