Ganduls
La immensa majoria de persones que es dediquen a la política són un pes mort per a la societat, per la raó inquietant que no fan res de res. Si n’heu coneguts molts, de polítics, i els repassau per destriar-ne els que foren útils o positius per al bé comú, comprovareu que es tracta d’una exigua minoria. És clar que tampoc sabem si encara llastarien més la marxa de les coses en cas que hi dedicassin el seu temps i les seves habilitats. En qualsevol cas, podem tenir la seguretat que entre tots mantenim una quantitat espantosa de persones públiques que no ens beneficien gens. Si el lector té la paciència de qualificar la tasca dels polítics que coneix –o ha conegut–, corre el perill de perjudicar l’autoestima, perquè aquests personatges els hem votats els ciutadans. D’aquí a concloure que potser un mateix no serveix de gran cosa hi ha només una passa. Com abans la faci, millor: és dur, però demà encara ho serà més –puc parlar per experiència.
S’haurà entès que no es tracta aquí dels polítics que treballen per obstaculitzar el progrés, per beneficiar una minoria a costa de causar grans perjudicis a la majoria. Aquests responen a uns objectius defensats pels seus partits, però, quant a la feina, més o menys es reparteixen en similar percentatge que els seus adversaris. No és ara una qüestió de bons o dolents, sinó de qui es guanya el sou que li pagam entre tots i qui no s’acosta a aquesta categoria de persones. Ni una d’aquestes paraules reforça la malèvola asseveració que fa iguals tots els polítics. Al contrari, els fa desiguals.
La política és plena de vividors, de ganduls. Potser us preguntareu a què ve ara aquesta queixa, si se suposa que els articles periodístics han de venir vehiculats per assumptes d’actualitat –i millor si encara aquesta és “rabiosa”. I servidor us respondria que aquestes retxes parlen d’un assumpte que no ha deixat mai de ser actualitat –no ben bé rabiosa, però sagnant. Mireu cap a on mireu, podreu observar de quina manera els assumptes d’interès col·lectiu s’arrosseguen pesadament pels dies, els mesos, els anys: i quasi sempre és perquè hi ha multitud de polítics que no fan la seva feina. Així i tot, no s’ha de menysprear la possibilitat que aquesta multitud treballi per al partit de cadascú. Aleshores Rosa Luxemburg ens ajudaria a entendre-ho, quan parla de l’extinció de les institucions públiques, convertides en aparença de vida i a les quals l’única vida activa que queda és la de la burocràcia.
En aquest panorama, els que arriben amb propostes de modernitat de pa-amb-fonteta troben unes facilitats descomunals per treure’n profit. La picaresca es nodreix, sobretot, de les incapacitats i la ganduleria dels responsables polítics. Mantenim una quantitat ingent d’instituts, empreses públiques, institucions i/o fundacions que no ens aporten res perquè són eines dissenyades peresosament i posades en mans balbes. Les mateixes incapacitat i ganduleria permeten el desgavell de les subvencions destinades a les arenes bellugadisses de les humanitats.
El lector, si vol i si s’hi veu amb coratge, podria ampliar aquesta lamentació fins a la jeremiada. Però ha d’estar disposat a irritar-se –segurament no ho podrà evitar. De tota manera, li serà un exercici saludable –a la llarga, si més no–, perquè la ira pot obrar com una purga que purifica l’esperit.
Guillem Frontera és escriptor
