El futur del català, fils que no lliguen
Dimarts el Sense ficció emetia un nou capítol del serial El futur del català. Va ser un espai molt polifònic, però en el patchwork hi havia fils que no lligaven. Fils que, si els estires, et queden a la mà. El programa elidia la confrontació, però el muntatge, ordenant les intervencions, les confrontava. Estiraré sis fils denunciant-ne les inconsistències, i els ordenaré temàticament.
1. Estem en emergència? Negar-ho donant les xifres dels que avui entenen o parlen català; dir, per exemple, que en això no estem pitjor que el danès, és quedar-se amb una foto que diu ben poc del futur. El que alarma no són les xifres actuals sinó una tendència al retrocés que té unes causes estructurals: la impotència política que ens va fer comprar i defensar el mite del bilingüisme i com en aquest marc el castellà no ha parat d’avançar, de fer-se més comú i necessari, de nativitzar-se i esdevenir la llengua que aprenen, almenys d’entrada, les incessants onades migratòries. Ni es van explicitar ni es va dir com incidir-hi. Llavors quin sentit té negar l’emergència amb xifres?
2. La qualitat de la llengua. Jordi Badia es va quedar sol dient una obvietat: que interferència no és evolució i que la interferència massiva d’una llengua molt semblant i molt més forta fa perdre la identitat i assimila. Com es pot obviar aquest perill sentint parlar certs polítics gallecs? I, en aquest context, s’ha de ser molt ignorant o cínic per cantar les excel·lències del catanyol.
3. La política lingüística. Mentre Xavier Vila admetia que les polítiques lingüístiques dels últims 20 anys no han sigut prou intenses, Junyent denunciava que –sabent que l’ús social queia i la immersió als instituts era inexistent–, la Generalitat no actuava i ens enganyava amb un discurs cofoista. L’estirabot el va deixar anar Albert Branchadell advocant per “menys català a l’escola i més a fora”, com si fos “a fora” on el nostre minso autogovern pot fer alguna cosa.
4. La immigració. El missatge més clar i revelador va ser el del pare del youtuber Long Li Xue: “Aquí en Catalunya con el castellano ya va, ya funciona todo. Por lo tanto no he aprendido catalán ”. Al fill li sabia greu però reconeixia que al pare no parlar català a Girona no l’havia penalitzat gens en el negoci, cosa que fa encara més infundat l’optimisme d’Enric Gomà, per a qui: “El català sobreviurà si serveix per guanyar-se la vida”.
5. L’autoestima del parlant. Va impactar que, després que el catedràtic Joan Rafael Ramos digués que els valencians utilitzen la llengua “sense cap reserva ni complex”, l’humorista i influencer Joan Tudela afirmés: “El complex és supergran, fins i tot el tinc jo. Hi ha autoodi”. Ratifica que el cim del saber no seria sempre el millor lloc per apreciar com és de dura la vida.
6. El plurilingüisme. “El futur és plurilingüe aquí i a tot arreu”, va dir Branchadell instant-nos a acceptar que a l’aula on era només es parlés català en unes poques taules. No va dir que en totes s’hi parla castellà (no hi deu veure cap mal), ni tampoc que l’actual globalització va destruint la diversitat lingüística i fent que les poques grans llengües es mengin les petites tret que aquestes siguin “hegemòniques i comunes” als petits territoris on es parlen. És aquesta ambició tan “grandiloqüent” (diu Branchadell) la que les pot salvar i no la seva fórmula infantil i innòcua: “El català sobreviurà si creiem que sobreviurà”.
