BOTAFOC

Un fuster de cabells llargs

L’aspecte messiànic de Balti Picornell sublima la missió que li ha encarregat el seu partit: treure el Parlament del sainet en què està immers des de fa mesos. L’aurèola de l’estampa, la col·loca Alberto Jarabo revelant que, a més, el salvador és un humil fuster: una informació que seria accessòria a qualsevol país igualitari.

De tota manera, si algú té la temptació de dubtar de les capacitats Picornell, que recordi que Cristòfol Huguet, Encarnación Pastor, Joana Maria Camps i Josep Antoni Ferrer han estat consellers autonòmics i que Maria Antònia Munar, una de les persones més incultes que he conegut a la meva vida, també va ocupar la presidència de la Cambra.

L’episodi més interessant de la setmana no va ser el ridícul de Huertas i Seijas al ple de dimecres passat, sinó el linxament a Laura Camargo per un tuit amb essència obrera.

Si vols conèixer la vertadera naturalesa d’un cretí, dona-li 140 caràcters i un mínim de visibilitat. Il·lustres neocons com Albert Rivera o Toni Cantó replicaren el comentari de la portaveu de Podem sobre la fatiga que genera una temporada turística de rècord. És més que probable que ni un ni l’altre tinguin una idea aproximada del que és una feina física, però la seva passió per defensar els poderosos no entén de raons humanistes.

Però els atacs a Camargo començaren en clau indígena. Els mateixos pijos que feien mamballetes davant el bavós homenatge de Motos a Pantoja botaren cap al coll de la diputada i tancaren files entorn dels hotelers.

Mai no els hem vist indignar-se pel masclisme, la pobresa o la corrupció que esquita els seus propis partits, però, als amos, ni tocar-los.

Si ets dona, d’esquerres i, a més, t’atreveixes amb el poder real, el més probable és que et converteixis en diana.

D’altra banda, quan Camargo vincula l’explotació laboral als hotelers no cau en la demagògia, sinó en el pleonasme, almenys a Mallorca. Als il·lustrats que s’obrin el pit en defensa de ‘la principal indústria de les Illes’, els recomanaria Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral, d’Ernest Cañada, tot i que ho faria amb la ferma sospita que la lectura no es troba entre les seves prioritats.

Allò que aquí es ventila amb una desagradable conversa de Twitter a altres bandes agafa unes connotacions delictives. La portaveu de l’Ajuntament de Madrid, Rita Maestre, rep amenaces de mort (“16 tiritos en la sien”) per reclamar una universitat laica. Una altra dona d’esquerres en el punt de mira.

Davant tanta ignomínia, un gest que em reconcilia amb el món del futbol. L’afició del Rayo Vallecano ha frenat aquesta setmana el fitxatge d’un jugador ucraïnès conegut per la seva simpatia amb moviments neonazis. Ja va fer el mateix la del Celta quan el club intentà contractar Salva Ballesta, un ultradretà confés que celebrava els seus gols amb salutacions militars.

Per fugir de la realitat, o no, guaitau a un dels autors més sòlids del moment. La setena funció del llenguatge, de Laurent Binet (la traducció al català és de Josep Alemany), regala entreteniment, interioritats de la política, pensament, filosofia i literatura de qualitat. I contra la mediocritat dels nominats als Oscars insistesc en Toni Erdmann (Maren Ade), una meravella que ja podeu veure a CineCiutat.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF