Ni fúria ni indiferència
No val la pena recrear-nos en la compassió. Els joves tindran el futur que vulguin. L’hauran de lluitar. No soc dels que els van riure les gràcies d’Urquinaona (la cafrada de la violència gratuïta, un gest d’impotència que va segellar la derrota del Procés). Regalar-los la nostra pena és fer-los un trist favor. Ho tenen difícil? Sí. Tampoc ho van tenir fàcil els avis, els pares o nosaltres: guerra, postguerra, crisi del petroli. Les seves perspectives de futur són estantisses, d’acord, però l’estil de vida és prou superior al de les generacions precedents: mòbil, viatges, restaurants, educació... El nivell mitjà ha pujat. Això no elimina les desigualtats, la pobresa. Hi ha joves i adults que ho passen molt malament.
Esclar que els joves ens poden i ens han de culpabilitzar, igual que nosaltres vam renegar dels adults de la nostra època. Des de Freud se’n diu “matar el pare”. A més, tenen raó: els ho hem deixat tot fet un nyap. S’hauran d’arremangar per frenar la ultradreta. Són ells els que han de posar-hi optimisme, al capdavall és la seva vida, la seva època. Nosaltres remuguem. La nostàlgia no arregla res. Si esperen que els solucionem la papereta, van apanyats. Que agafin les regnes i que no siguin les de la queixa, l’estripada, la culpabilització dels altres, la trencadissa per desfogar-se. Massa fàcil, massa vell.
He començat a llegir Res de nou a l’oest, la ficció autobiogràfica d’Erich Maria Remarque sobre una colla d’amics alemanys de 19 anys al front durant la Primera Guerra Mundial. Allò sí que va ser una putada. I després vindria una altra generació de joves morts a la Guerra Civil Espanyola i a la Segona Guerra Mundial. Una altra merda. I ara hi tornem a Ucraïna. Mai no s’acabarà? Estem lliscant altre cop pel pendent del militarisme. A remolc dels EUA, l’Europa afeblida es rearma, quan la seva única i autèntica arma és la democràcia. Ja ho sé, cal parar els peus a Putin. Realpolitik. I la resta és ingenuïtat. Doncs no ens hi hauríem de resignar. Entre les armes i la candidesa hi ha d’haver un camí del mig: ¿seran capaços de trobar-lo els joves?
Posat en termes catalans, la qüestió és com superar la fase de la fúria (Urquinaona: actuar sense pensar) sense caure en la indiferència (inhibir-se de pensar i actuar). La bandera del Procés està sent ara barroerament rebregada. Alguns s’han fet especialistes a brandar-la per seguir excitant nobles instints. Es recreen en la derrota heroica buscant covards i traïdors sota les pedres. Són valents agres, il·luminats per una llum que encega. La valentia avui és arremangar-se per tornar a començar amb menys èpica i més ètica. D’això segon n’anem curts. Cridar a una nova revolta és un parany. Un altre. Cridar a la responsabilitat, al diàleg, a la concòrdia, és poc atractiu, ja ho entenc. No emociona. Com cridar al compromís seriós amb el país. Però és que hi ha tantes coses per fer: amb l’educació, la creació de riquesa, la justícia social, la cultura, el medi ambient, la llengua... Allò que en dèiem fer un país millor. O simplement fer país, fer ciutat, poble. Fer.
Hem passat dels anys d’il·lusió ecumènica de la Muriel i la Forcadell al trist serial Borràs-Dalmases. Entre aleshores i ara hi ha un abisme. L’estratègia sempre va ser erràtica, però teníem les formes i el fons. Ara ni les unes ni l’altre. Mediocritat. Tornem al principi, doncs. I són els joves els qui han d’agafar les regnes; no les armes. Que no vagin de violència i que foragitin la temptació de l’odi a l’enemic (extern o intern), que no tinguin por de confrontar idees i passions. Els altres també som nosaltres. I sí: ni Espanya (ho sabem prou bé, ho veiem cada dia, la repressió s’allarga) ni Europa (¿ha quedat clar, no?) ens ho posaran fàcil, però donem d’una vegada per totes superada la fase de l’agror i la revenja, la fase de la impotència. D’entrada, per recomençar, rearmament moral, cultural. De baix a dalt: idees fresques i joves.
