CORRENTIA

La fúria de Vidal Ferrando

Sorprèn que la figura composta i pulcra (físicament i literàriament) d’Antoni Vidal Ferrando sigui un paper elegant i ben dissenyat per embolicar un regal com el d’aquesta novel·la, Quan el cel embogeix. Recorda l’aparença plàcida de Joan Miró, que s’esqueixava sovint al taller per donar sortida a un món interior convuls, turmentat, entre la raó i la follia, entre el silenci i l’esclafit. També et ve al cap aquell vers d’un temperat Josep M Llompart, “...de mala llet, si vols, que en tinc bastanta”. Aquesta novel·la és l’explosió –una implosió, a estones– de materials aïlladament innocus, però que, abocats dins el llibre amb eficient perversitat literària, havien de causar un estrèpit que es reprodueix pels ecos que ens en torna la vida real.

Si ara visquéssim en l’Antic Testament, la pandèmia seria un càstig de Déu i Antoni Vidal Ferrando d’alguna manera ens l’hauria anunciada. El narrador és un escriptor que se sent fracassat i que constata que el món i el país no s’han pogut ni volgut alliberar dels seus dimonis. Hi ha reverberacions d’una injustícia institucionalitzada, la cobdícia infecta la moral col·lectiva. El sublim hi és un record bastard, la barroeria espiritual i el grotesc són expressió d’una degradació generalitzada.

És un llibre tan mal d’escriure –no cal dir que AVF era la persona indicada per escriure’l– com necessari. Sembla impossible mantenir l’ordre en uns materials en revolta perenne, en uns personatges que calen foc a la seva vida o a la dels altres. Per a l’èxit de l’empresa es requeria la mà d’un mestre habilitat per injectar humor davall d’una epidermis tan impermeable. Sense aquest humor –apareix quan hom fa una lectura de saurí–, el llibre hauria estat prescindible. Ara és un producte de primera necessitat per ressituar-nos en aquesta la gran barbàrie del nostre país.

En realitat, Quan el cel embogeix és un laboratori de catarsis encadenades per un 'idiota ple de renou i de fúria' –no cal dir que l’idiota és aquí un home perfectament lúcid que torpedina l’ordre establert. No té cap interès a agradar-nos ni a conduir-nos per una via modèlica en la seva organització. Ans al contrari, ens immergeix en el caos perquè en puguem eixir amb una nova llum –intermitent: procedeix dels llamps que esclaten a una prosa ben adobada pel poeta.

Llegiu-lo.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF