FORABROMES

La funció de la Simfònica

DEU ESTAR MOLT SATISFET el patronat de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSIB) amb qui dirigeix la formació des del 2014, Pablo Mielgo, perquè se li ha renovat el contracte per tres anys més. Si els acaba, el músic madrileny haurà dirigit la nostra orquestra de referència durant gairebé una dècada. Potser ara és el moment que el patronat de l’OSIB, presidit per la consellera Pilar Costa, faci qualque cosa més que felicitar-lo per “la seva aposta per la millora qualitativa de l’orquestra” i “la seva progressiva descentralització” -per haver fet “actuacions arreu de les Illes”. Diria que és el moment de demanar-li que compleixi amb la que hauria de ser una de les principals funcions de la formació musical, això si és que qualcú s’ha plantejat quina és aquesta funció.

Sembla que sí, que almenys teòricament se sap quin hauria de ser l’objectiu. No ens n’hem d’anar gaire lluny, només al febrer d’enguany, quan el Govern aprovava concedir la Medalla d’Or de la Comunitat a l’OSIB per “la seva difusió del patrimoni musical de l’Arxipèlag”. Tot just el 2019, la Simfònica havia celebrat el 30è aniversari i, segons el Govern, en aquestes tres dècades, “ha esdevingut el projecte cultural públic més gran i ambiciós de les nostres illes”. D’aquí, el reconeixement. El que sembla és que ningú dels que concedien la medalla ha filat gaire prim sobre allò que significa un projecte cultural propi.

El repertori de l’OSIB no respon a l’essència d’un projecte cultural de país, ni gens ni mica. Si repassam els programes de l’OSIB dels darrers anys i si ens fixam especialment en els 59 concerts de petit format anunciats per als propers tres mesos arreu de les Balears, hi trobarem tants Mahler, Mozart, Beethoven, Haydn, Schubert, Mendelhsson, Piazzola i Ravel com han interpretat de fa anys, i poca cosa més. Res o gairebé res de compositors de les Balears. Ni Baltasar Samper -pel llegat musical del qual el Govern pagà 40.000 euros-, ni Joan M. Thomàs, ni Torrandell, ni..., ni... hi són presents. Han fet, això sí, alguna obra de Parera Fons, alguna vegada Joan Valent... Però tampoc em consta res de Pau Frau o de joveníssims com el menorquí Marco Mezquida, ni dels que surten del grau superior de composició del Conservatori. Això, deixant al marge l’àmbit de la cultura catalana i, sobretot, les dones compositores, que n’hi ha força i altres formacions les recuperen per posar-les al lloc que la història els negà.

És aquesta la funció de la Simfònica? És el seu paper interpretar quasi exclusivament clàssics europeus populars que, tanmateix, hi haurà altres formacions al món que ho fan millor? Amb doblers públics i com a projecte cultural de país, no hauria d’apostar també i sobretot per difondre i enriquir el nostre patrimoni musical? No hauria d’estudiar i estimular la creació més propera?

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF