Si vostè demana “per a què serveix un arquitecte?”, en general ningú sabrà gaire bé què respondre. A més del clàssic “no serveixen per a res”, alguns diran “per arreglar els papers per obtenir un permís”, o “per calcular l'estructura”, o “fer informes”. Efectivament, un arquitecte pot fer totes aquestes feines i moltes altres, però és com reduir un metge a un expenedor de receptes, perquè la principal tasca d'un arquitecte és ordenar idees relacionades amb el viure bé. És a dir, establir prioritats i jerarquies. I aquesta és una feina molt complexa perquè no és matemàtica. Depèn de valors culturals, socials, filosòfics: qui som, què volem, cap on anam.
Òbviament n’hi ha exemples millors i pitjors, com en tots els oficis; passa amb els cuiners, electricistes, metges, missers... Els mals exemples no desmereixen els bons.
Quan els edificis superen certa mida, els arquitectes esdevenen directors d'orquestra i passen a coordinar els equips d'enginyers, calculistes, aparelladors, consultors ambientals, etc. No poden fer feina tots sols.
Això mateix passa amb l'urbanisme. El regueró de desastres urbans provocats durant el segle XX, com els polígons d'habitatges, ens han ensenyat que la tasca de l’arquitecte ja no és dissenyar la ciutat des de la taula de dibuix, sinó coordinar els equips de treball pluridisciplinaris: sociòlegs, ecòlegs, geògrafs, economistes, advocats, enginyers de camins, enginyers industrials, etc.
I, per tant, el disseny de la ciutat consisteix a ordenar tot aquest coneixement en funció de les prioritats dels plans estratègics que mundialment han acordat què és una ciutat amable i saludable per als seus habitants. Per exemple, l'Estratègia Energètica 20/20/20 de la Comunitat Europea, l'agenda 2030 de l'ONU pel desenvolupament sostenible o la Conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic COP21 de París. Alguns són de caràcter obligatori i altres són compromisos, però en general ens dedicam a incomplir tots els límits que ens establim i després hem de pagar unes multes altíssimes, com els 800 milions d’euros que pagàrem l'any 2012 per no adequar-nos als límits de CO2 del Protocol de Kyoto. Per evitar això, tots els plans promouen el mateix: menys cotxes, més bicicletes, més energies renovables, més rehabilitació i menys obra nova.
Per tot això sorprèn que a data de 2018 encara vegem exemples d'urbanisme del segle passat, com el projecte de sis rodones elevades sis metres per sobre del terreny per accedir al centre comercial FAN a Palma. El projecte ha estat redactat clarament per un equip d'enginyers altament qualificats per resoldre tots els problemes de seguretat viària, durabilitat, fluïdesa del trànsit, etc., però no té en compte la millora de la vida per a aquells que no van en cotxe, en un segle en què la reducció dels cotxes serà obligatòria. On són els ambientòlegs, biòlegs, antropòlegs, arquitectes i paisatgistes que haurien d'haver col·laborat en aquest projecte, enriquint la feina dels enginyers de camins, canals i ports? Algú dirà: “per fer rodones no necessitam tanta gent”. Efectivament, aquesta era la idea del segle XX. Però avui en dia sabem que existeixen opcions millors, el que es coneix per 'infraestructura verda', i que amb una inversió semblant proporcionaria beneficis afegits a la circulació motoritzada: disminuiria la barrera que suposa l'autopista, infranquejable sense cotxe, i connectaria a peu i en bicicleta el Coll d'en Rabassa amb el parc agrari de Sant Jordi. També reconnectaria els ecosistemes naturals a ambdós costats de l'autopista. Així, a més de resoldre el col·lapse circulatori que ha provocat un privat, la ciutadania se’n veuria beneficiada.
Aquesta situació de manca d'equips pluridisciplinaris és generalitzada a les institucions públiques. També la veim a l'Autoritat Portuària plantejant un aparcament davant la Llotja de Palma, malgrat que la mateixa Autoritat Portuària, ciutadania i hotelers s'han posat d'acord en un front marítim pacificat i amb regulació del trànsit.
Per tant, si els projectes es redacten des de l'administració, aquesta s'haurà de modernitzar i adaptar per complir els objectius de la legislació vigent. I la manera més fàcil és incorporar a les plantilles tots els professionals que donin resposta a la complexitat territorial. Perquè tots tenen coses a dir-hi.
O podem continuar pagant les multes per incompliment de directives europees amb els nostres imposts. Ja hi estam acostumats. Segons la Secretaria General de la Comissió Europea, Espanya és l’estat membre que rep més sancions per incompliment de normativa comunitària, amb molta diferència sobre el segon. De 2012 a 2017 en va rebre 53.900, un 70% del volum total.
