El fum dels aldarulls què tapa?
Si jo fos Felip VI, que es veu que vindrà divendres a aquestes terres de missió, estaria aplaudint la querella contra Roger Torrent, els membres de la mesa Josep Costa i Eusebi Campdepadrós i l'exmembre Adriana Delgado “per haver permès el debat de dues resolucions sobre autodeterminació i monarquia”. I no ho dic per la part que li toca.
Com que el concepte és tan i tan bèstia, segurament els que protesten perquè el cantant Pablo Hasél és a la presó per “injúries a la monarquia” protestaran encara més. I això farà que hi hagi molts més aldarulls al carrer, perquè el poder paral·lel està cometent uns actes a Catalunya que no s’atreviria a cometre en altres llocs dels món (llocs d’aquests que la senyora Eufèmia anomena “democràcies plenes”), inclòs Madrid.
Si hi ha aldarulls al carrer, cada cop hi haurà més detinguts i cada cop hi haurà més aldarulls al carrer. A les altres democràcies plenes, quan hi ha aldarulls al carrer per causes socials, com la que ens ocupa, els governs parlamenten amb els que protesten, n’escolten les raons. Aquí, com que es protesta perquè no es pot insultar el rei, val més no escoltar. El Parlament de Catalunya, doncs, és menys sobirà que una classe de debat de segon d’ESO, on sí que poden parlar de coses prohibides com la monarquia, l’autodeterminació o la marihuana. De moment, que jo sàpiga, cap delegat de classe ha tingut un avís o una permanència.
Si hi ha aldarulls parlarem d’aldarulls, de model policial, dels límits de la llibertat i el llibertinatge i dels que trenquen aparadors de botigues. Però no parlarem de les botigues. De la crisi econòmica que ja tenim a l’altura de la boca (i segueix pujant) i de com es repartiran els fons europeus. De si a Catalunya, terra de petits emprenedors, de gent que s’ha arriscat, terra de moltíssims autònoms i petites empreses de tota mena, que paga i paga impostos que no tornen, s’està esmicolant el comerç i, per tant, la feina. És bona idea reprimir. Quan la repressió és tan asfixiant i pudent hom surt a cremar-ho tot. I llavors és quan el fum –perdoneu la metàfora inevitable– et tapa la crisi.
