19/01/2022

“Sé fuerte, Pablo”

2 min

El PP s'ha empescat unes eleccions a Castella i Lleó per mirar d'empènyer el carro que Pablo Casado pretén dur fins a la Moncloa: els comicis castellanolleonesos no tenen en realitat cap altre sentit ni contingut, i per descomptat, les necessitats dels ciutadans d'aquella comunitat (“els problemes reals de la gent”, com no es cansen de repetir els polítics, sobretot els de la dreta espanyola) no tenen cap mena d'importància. Tampoc en té, posats a dir, la mateixa comunitat castellanolleonesa, una de les moltes que es van inventar en el disseny de l'organització territorial de l'Estat que es va fer durant la Transició amb el propòsit de diluir les nacions catalana i basca dins el cèlebre cafè per a tothom. Avui dia, i des de fa dècades, aquestes comunitats serveixen perquè els dos grans partits espanyols tinguin institucions i organigrames per emplenar i xarxes de clients per atendre. És a dir, perquè tinguin finançament: molt principalment el PP, un partit que té demostrat el seu finançament il·legal en sentències judicials de l'Audiència Nacional i del Suprem, i en informes de la Guàrdia Civil i de la UDEF.

Pablo Casado ha intentat desvincular-se d'aquest historial delictiu mitjançant el rentat d'imatge –pueril fins al ridícul– que practiquen els partits polítics, i que malauradament molts mitjans de comunicació contribueixen a difondre sense contraposar-hi crítica de cap tipus: jo no hi era, no en sabia res i tot l'argumentari fantasmagòric que coneixem prou bé. Tanmateix, el seu lideratge segueix sent feble, i les seves actuacions com a oposició, erràtiques. Per esmentar només les més recents: el rebuig frontal a la reforma laboral que ha mantingut el PP ha resultat desconcertant fins i tot per als seus (començant per la patronal), i l'intent de fer caure el ministre Garzón amb la polèmica fake de les macrogranges s'ha saldat amb un fracàs rotund: no tan sols no ha caigut el ministre (només ha rebut la ja tradicional desqualificació de Pedro Sánchez, que va molestar Yolanda Díaz, però la cosa no va anar més enllà), sinó que la propaganda que el PP ha intentat fer del cas s'ha girat contra ells i tothom s'ha fotut de l'aparició de Casado en una granja extensiva, i de la foto cuinant una mitjana de vedella amb els fogons apagats. De fet, a Casado li ha passat una cosa temible per a un líder polític (un líder que aspiri a arribar al poder; si ja hi és, la cosa canvia), i és convertir-se en un personatge de riure. La seva oceànica ignorància (no sap res de res) i la seva imprudència a l'hora d'opinar sobre qualsevol cosa l'han convertit en recurs de paròdia.

Tot això va a favor de Díaz Ayuso, naturalment, que va ser fins i tot la precursora en aquesta línia de forçar eleccions autonòmiques per inflar la pròpia influència política. Ella representa un globus inflat enfront del globus constantment apedaçat del president del partit: és ociós posar messions a favor de l'una o de l'altre, però mentrestant els dirigents de Vox somriuen cada dia més.

stats