Fronteres convulses

Com bé va dir E. Galeano: “Aquest és un món que et domestica perquè desconfiïs del proïsme, perquè sigui una amenaça i mai una promesa”. Els trets i característiques del subjecte amenaça es van redefinint segons la necessitat del moment. Els agents de la discòrdia, fidels al lema "divideix i venceràs", van elaborant discursos que van aprofundint més en les diferències i alimentant les desconfiances. Els discursos d'odi, en moment de desconcert social, arriben a esquerdar la convivència perquè, com diu Gilles Manceron, expert en història colonial francesa, “la gent troba en les idees xenòfobes la manera d'afrontar els seus problemes econòmics i polítics".

Cada 10 de desembre se celebra la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides, però durant cada dia de l'any es vulneren drets bàsics de persones indefenses, tant siguin menors com adultes. Amb els discursos d'odi oportunistes, es fragmenta encara més el mapa de la humanitat, s'aprofundeixen més totes les fronteres que separen la mateixa espècie, les fronteres del color de la pell, de la raça, de les creences o les identitats sexuals. I tot això, mogut per la lluita per a acaparar el control dels recursos: els que en tenen en volen més i els que no en tenen senzillament anhelen poder viure i donar aliment als seus fills.

En el dia de la commemoració del 73è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans ens va arribar la notícia de la mort d'almenys 55 emigrants, en bolcar el camió en el qual viatjaven amuntegades 150 persones a Mèxic. Aquesta situació no és més que el reflex de la crisi migratòria que es viu des de la frontera d'aquest país amb els Estats Units. Les violències sistemàtiques, la pobresa i les conseqüències directes de desastres naturals no cessen d'empènyer milers de persones a fugir dels seus països. Així que, en les seves rutes, immigrants i refugiats van creant en els punts morts de les fronteres assentaments que no cessen de créixer, però rares vegades es converteixen en notícies. A les fronteres, humans es queden embossats en llocs on van perdent gradualment l'últim que els queda de la dignitat, ja sigui a la muntanya de Gurugú, a la jungla de Calais, al camp de refugiats de Daadab, situat al sud-est de Kenya i la població del qual s'estima en 245.616 refugiats, o al camp de refugiats de Zaataria, que va començar com un assentament temporal i s'ha convertit en el major camp de refugiats sirians, amb un total estimat en 77.718 persones.

Arriba el 73è aniversari de la Declaració dels Drets Humans sense aconseguir avanços pel que fa a l'article 14, que és el dret de cercar un lloc segur on viure. Les fronteres continuen, per tant, sagnant vides. I les ganes de viure naufraguen en mars que s'han convertit en gegants cementeris on s'entremesclen residus que asfixien la naturalesa amb els cadàvers dels que alguna vegada van somiar senzillament a viure.

Moltes persones fugen de les seves terres, convertides en llocs insegurs, perquè la indústria de les armes d'alguns països rics viu i es nodreix dels eterns conflictes que no cessen de sorgir i emergir segons la necessitat del negoci, que curiosament és immune a totes les crisis. Així ho confirma l'últim informe de l'Institut Internacional d'Estudis per a la Pau d'Estocolm (SIPRI), segons el qual els principals fabricants d'armament van incrementar les seves vendes en plena recessió global.

I així és el negoci del segle: fronteres blindades versus fronteres convulses.

Malika Kathir és filòloga