03/08/2022

Sense front sud a la UE

3 min

A principis de mes, el ministre de Finances francès, Bruno Le Maire, declarava la mort de l’Europa “frugal”. En mig d’una UE espantada; en plena crisi energètica que comença a mostrar les pròximes fractures internes de la Unió; i amb un augment dels tipus d’interès, que torna a alimentar els dubtes sobre la sostenibilitat del deute de l’eurozona, Le Maire assegurava que les regles de joc econòmiques i financeres havien quedat “obsoletes” i que un "nou model econòmic" estava sorgint a la Unió. El francès desafiava així al seu col·lega alemany, el liberal Christian Lindner, que malgrat presentar-se com un “falcó amigable” a principis de mandat, ja fa uns mesos que clama per “endurir” les exigències de reducció de deute públic.

L’impacte de la guerra d’Ucraïna i la unitat política inicial comença a esquerdar-se davant un horitzó cada cop més fosc.

La inflació a Alemanya ha arribat al nivell més alt des del 1973, impulsada per l’encariment dels hidrocarburs i els aliments. El deute públic grec ha augmentat significativament, en comparació amb l'any passat, fins el 193% del PIB, i la inflació al mes de juny va ser de l'11,6%. La crisi política italiana, amb la líder de la formació postfeixista Germans d’Itàlia, Giorgia Meloni, encapçalant els sondejos per a les eleccions anticipades del 25 de setembre, ha acabat de complicar el panorama a curt termini.

La momentània col·laboració entre Itàlia i Espanya, amb l'immediat suport de Portugal i Grècia, per plantejar possibles respostes a la crisi pandèmica, que Alemanya va transformar després en els fons Next Generation EU, sembla ara ja molt llunyana. La idea d’un front sud a la Unió Europea es torna a esvair, com ha passat en cadascuna de les crisis recents.

Roma, Atenes, Madrid o Lisboa sempre han semblat més entossudits a relacionar-se des de lògiques de competència, que no pas de cooperació: ja fos durant la crisi financera que desbocava les seves primeres de risc, o en les negociacions de la política migratòria europea. Ningú vol assemblar-se al malalt del costat. Les seva prioritat sembla passar primer per establir els termes de la relació de cadascuna d’aquestes capitals amb Berlín. A més, quan França s’acosta als seus socis del sud d’Europa, ho acostuma a fer des de la pretensió de liderar, no pas de relacionar-s’hi d'igual a igual.

Amb la caiguda de Mario Draghi i la feblesa interna d’Emmanuel Macron, l’Europa del sud és avui una mica més fràgil davant la llista de reformes en curs a la Unió: completar la unió bancària, negociar la reforma fiscal, prorrogar i ampliar el fons de recuperació postpandèmia, i buscar respostes a la crisi energètica, la inflació i un endeutament públic disparat.

Els governs de Grècia, Itàlia, Portugal, Espanya i França són els més endeutats de la UE. Per això, el record de la crisi financera i dels costos polítics i econòmics de l’austeritat haurien de servir com a esperó. Els països del sud d'Europa necessiten un front comú per reformar la governança econòmica i enfortir la seva resistència als xocs financers externs.

La inflació i la necessitat de diversificar recursos pressionen la UE, amb Alemanya al capdavant. L’oposició conservadora ha rebatejat al falcó de la consolidació pressupostària alemanya com a “rei del deute”, i Lindner es defensava al Bundestag assegurant que “la situació no era previsible”. Si alguna ha demostrat la UE des de l’inici de la pandèmia és que ha après dels errors anteriors. El futur immediat és incert i volàtil però, de moment, menys draconià.

stats