Pinten bastos. Si hom fa una ullada al nostre entorn més proper i al planeta hi ha per esgarrifar-se. Com si la memòria del que va passar els anys trenta s’hagués esfumat, les ultradretes no paren de guanyar terreny. Bolsonaro al Brasil. Amb milions de persones que no tenen res a perdre votant per un personatge que va contra els seus interessos. Ben igual que el que va succeir, un poc més al nord, a l’Amèrica anglòfona, amb Trump. La vella Europa s’escora cada cop més. Els partits conservadors clàssics, aquells que s’autoanomenaren populars –quin adjectiu per a qui representa els rics!– i els antics membres de la família democristiana són cada pic més extremistes. Pablo Casado n’és el millor exponent. Populismes racistes dels més diversos pelatges –del pallasso Beppe Grillo a la UKIP britànica– ocupen els espais que les esquerres transformadores deixen buits, per incompareixença o per manca de intel·ligència col·lectiva o per tot una mica. L’extrema dreta més central, la que té en l’eix París-Roma el seu epicentre, repensa el seu futur i genera múscul i aliances. La filla del bretó renegat Jean-Marie i el qui fou, de jovenet, un “comunista de la Padània”, de llinatge Salvini, obtindran, amb els seus companys d’idees, i esperem que no d’armes, pràcticament un quart del Parlament Europeu que es triï el maig de 2019. No són bromes de cap casta.
A tot això, el pensament que promouen s’escampa, de forma reactiva, arreu. L’antifeminisme –o oposició al que els ultraconservadors titllen des de fa anys d’“ideologia de gènere”–, l’antiinternacionalisme, el nacionalisme xovinista estatalista, la fòbia a les minories i a la diversitat i el reforçament del darwinisme antisocial habitual dels feixistes que sempre s’acaba traduint en més beneficis per als qui més tenen. Ells agafen força i cal encendre tots els llumenets d’alerta possibles. Això no és blanquejar res ni ningú, és, tan sols, ser previsors. I ja sap qui això llegeix que la previsió i l’organització és primordial per guanyar qualsevol batalla que no vulgui deixar-se a l’atzar.
Venen temps de fronts i d’aliances, idò. Si Steve Bannon i l’alt-right ianqui estén les seves connexions cap a Moscou i més enllà, nosaltres també ho hem de saber fer. Hem après a treballar en xarxa. No ens és aliè. Urgeixen xarxes àmplies, suficientment líquides per generar complicitats amb elements d’allò més diferents però sòlides perquè no es puguin trencar. Hem de saber neutralitzar els discursos que afavoreixen la ultradreta, vinguin d’on vinguin. Però també hem d’afrontar els problemes que la ciutadania viu i hem de saber destriar les opcions més favorables a l’ètica progressita, en primer lloc, i als interessos de la majoria de les classes populars. Com l’eslògan del laborista granat anglès Corbyn: “For the many not the few”.
Les implicacions a ca nostra del que parlam són evidents. A les Illes Balears cal un cordó sanitari, en forma de front antifeixista, contra qualsevol augment del nacionalisme espanyol essencialista. Cal anar on sigui a explicar que les propostes de l’esquerra, de les forces de tradició democràtica i del mallorquinisme cultural i polític són integradores i positives per al conjunt de la ciutadania illenca. Calen ponts i complicitats, per fornir això. Per fer això necessitam una OCB i un sobiranisme cívic amb les piles posades en aquesta direcció. És més important dissenyar una bona estratègia antiautoritària als barris de Palma i dels principals municipis de l’arxipèlag que pujar a muntanyes a penjar llaços. S’ha de fer tot, diria algú? Segur. Però sé cert que Jordi Cuixart, Raül Romeva, Jordi Sànchez o Oriol Junqueras coincidirien amb mi que a Mallorca, ara, la prioritat és engreixar, amb vivor i ma esquerra, el gran front antiautoritari que necessitarem contra PP, Ciutadans, Vox i altres animalons. I, per això, “last but not least”, no podem obviar quelcom bàsic: necessitam que els partits amb poder institucional en siguin conscients. I això no ho tenc gens clar.
