Frivolitat
I bé, ja ho veuen: som en temps d’inflació i a Catalunya, dins l’espai de l’independentisme, s’ha disparat la taxa de traïdors, puja sense fre el percentatge de botiflers per quilòmetre quadrat. Des de les xarxes socials, però també a través de crits proferits, pancartes exhibides i fins i tot discursos pronunciats el passat Onze de Setembre al Fossar de les Moreres o durant la gran manifestació, uns independentistes autoinvestits en els guardians de la puresa i els definidors del cànon expulsen expeditivament de la comunitat dels patriotes uns altres independentistes que no comparteixen la tàctica, l’estratègia, l’estil o les lleialtats personals dels primers.
El respecte per la història de la resistència catalana del 1714 ençà, per la trajectòria del moviment catalanista des de l’últim quart del segle XIX, aconsellaria més contenció a l’hora de despatxar excomunions. Però cal entendre també que d’alguna manera s’han d’expressar la frustració i la desorientació acumulades al llarg dels últims cinc anys. I trobar la clau explicativa del malestar present en la deslleialtat o la covardia d’una part dels rengles propis és una de les maneres més clàssiques de creure que hom resol aquesta mena d’atzucacs.
No, la lleugeresa amb què hom titlla de traïdors o botiflers aquests o aquells no em sembla l’aspecte més preocupant de l’estat actual del moviment independentista. M’ho sembla la frivolitat. Perquè el setembre de 2017 encara podíem creure que els poders espanyols no s’atrevirien a aplicar segons quina mesura repressiva, que Europa no els ho permetria, que hi havia complicitats internacionals i preparatius logístics lligats en secret... Ara ja no.
Em sembla d’una gran frivolitat la proposta del vèrtex de l’ANC de proclamar la independència durant el segon semestre del 2023, aprofitant la presidència espanyola de la UE, com si aquesta presidència fos incompatible amb una altra tramesa massiva de piolins, una altra aplicació de l’article 155 i un nou a por ellos judicial. Una frivolitat encara més grossa –perquè l’Assemblea té una trajectòria i una responsabilitat– que la de les promotores de la ILP que demanava al Parlament reactivar la Declaració Unilateral d’Independència del 27 d’octubre de 2017.
A veure: ¿algú creu que n’hi ha prou amb proclamar la independència d’un territori –al marge de quins siguin el seu suport intern, la correlació de forces externa i el context internacional– perquè esdevingui efectiva? Si fos així, avui al món no hi hauria quasi dos-cents estats sobirans, sinó el doble o més: al llarg del darrer segle han estat incomptables les independències autoproclamades que han tingut tot just una vigència de dies, setmanes o mesos. Per posar només tres exemples: la República de les Moluques del Sud (1950), la República de Biafra (1967), la República Àrab Sahrauí Democràtica (1976).
Tampoc no resulta gaire seriós que, reapareguda després de quatre anys llargs d’exili, la carismàtica dirigent cupaire Anna Gabriel sembli fiar l’assoliment de la independència (anticapitalista, per descomptat)... a un canvi de dieta, i convidi els seus correligionaris “a menjar-nos els rics”. Sí, és una metàfora (vaja, suposo...), però a parer meu tan desafortunada com improcedent.
De tota manera, i per allò que dèiem abans de la responsabilitat de cadascú, la màxima frivolitat d’aquesta rentrée política l’han exhibida els encara socis en el govern de la Generalitat, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Els primers –o determinades veus de la polifonia juntaire– amb una escalada d’amenaces i rumors de ruptura, de denúncies imprecises d’incompliment programàtic... i, potser, de desitjos inconfessats d’empènyer el partner-rival en braços del PSC. Els republicans, sobretot des de fora del consell executiu, tirant més llenya de retrets al foc de la discòrdia entre independentistes, tal vegada amb la temptació de posar Junts al caire de l’abisme (de l’abisme de la pèrdua del poder, vull dir) o d’esperonar-ne la fractura entre realos i fundis, per dir-ho a la manera en què hom etiquetava als anys 1980 les dues ànimes (pragmàtics i fonamentalistes) dels Verds alemanys.
El passat Onze de Setembre, a la manifestació de la tarda, un ciutadà anònim i sense cap distintiu de grup exhibí entre la multitud un cartell rudimentari, d’aquells fets a casa amb un tros de cartó, on es podia llegir, entre cometes: “Estic fins als collons de tots nosaltres”. Ignoro si el manifestant ho sabia –intueixo que sí–, però la frase era una cita històrica i un homenatge a una figura injustament oblidada: el barceloní Estanislau Figueras i Moragas. Dirigent del republicanisme peninsular durant el Sexenni Democràtic, el febrer de 1873 va ser elegit pel Parlament primer president del poder executiu (a la vegada cap d’estat i de govern) de la República espanyola acabada de proclamar. Aquell 10 de juny, fart de torejar amb les discòrdies del seu mateix camp polític republicà, reuní els seus ministres i els digué: “Señores, voy a serles franco. ¡Estoy hasta los cojones de todos nosotros!” Acte seguit dimití i marxà a França.
Sí, com més hi penso més crec que la frase del federalista Figueras és una excel·lent síntesi de l’estat actual de l’independentisme. A veure si el debat de política general ho desmenteix.
