Ser rossa és una professió de risc. I us ho dic jo que tota la vida he aspirat a ser-ho, malgrat que la genètica no estigués de part meva. Aquesta setmana tots hem sentit una mica de vergonya aliena quan hem vist la senadora Catalina Soler bramar com si fos una peixatera en hora punta que tot aquest arxipèlag era seu i només seu, talment Scarlett O’Hara a l’escena mítica de la posta de sol. I des d’aquí una salutació cordial a totes les peixateres de les Illes, que esper que entenguin que això no era més que una frase feta, i que em perdoni Vivian Leigh onsevulla que sigui per la comparança.
Encara que hi ha fans que l’han aplaudida, ni en aquestes sortides de botador som originals per devers les Gimnèsies. Tot ja està inventat i això de plorinyar (o ‘emputar-se’) cada vegada que algú esmenta el nostre “tocar mare” ja va fer-ho, i molt millor, Núria Fresita, la guanyadora de #GranHermano5, quan va regalar a la història de la televisió (i del #Mainstream) el seu ja famossíssim “Salou es mío”, un crit de guerra que va recórrer el món de punta a punta i que la il·lustre senadora felanitxera va calcar fa un parell de dies emperò sense la força tel·lúrica que et dona haver participat en un concurs presentat per una menorquina ‘putativa’ com la gran Mercedes Milà.
Per cert, ja que xerram de Menorca, per allà estan contentíssims amb l’apropiació de tot el conjunt de les Illes per part d’una mallorquina. Com si fos Catalina I la Gran (de la Mediterrània), Soler, plenipotenciària, va decidir ‘motu proprio’ que si MÉS per Menorca delegava en Esquerra Republicana una pregunta al Senat, ella aplicava un #Semi155 que els racionava l’autonomia perquè no podia permetre’s que un grup de catalanots radicals defensassin els interessos d’una part d’aquest territori nostre. Si “España antes roja que rota”, “Menorca abans mallorquina que hereva d’Eiximenis”. És igual si no parlaven dels Països Catalans, ni d’independència ni de quina recepta de carquinyols era la més autèntica. Tot allò que faci olor de català ha de quedar cauteritzat de soca-rel i hem de reconèixer que, en aquesta missió, Soler va anar més viva que una centella. És una llàstima que a l’hora de votar el 75% del descompte aeri per als illencs (un tema cabdal per a Menorca, que al cap i a la fi era a qui interessava que ERC fes aquesta proposta) no fos tan ràpida i optàs per la disciplina de partit, encara que amb aquesta acció perjudicàs les Illes que tan ufanosament volia posseir, que, com ha quedat demostrat, no pas defensar.
Aquests dies, la Direcció Insular d’Igualtat del Consell de Mallorca ha posat en marxa una d’aquestes campanyes que fan ells en contra de Sant Valentí sota el lema ‘Estimar no és controlar’. No sé si la senadora Soler ha vist els cartells de camí a qualque votació del Consell, però potser s’hauria pogut aplicar una mica l’axioma. Estimar un territori no és controlar-lo com en l’època del Despotisme Il·lustrat, en què tot era per al poble però sense tenir-lo en compte. Estimar Menorca implica tenir la cintura política de veure que una proposta és bona independentment de qui la presenti. Estimar Menorca (i per extensió la resta d’Illes que no t’han votada com a senadora) significa deixar-li fer el seu camí en la defensa dels seus interessos. Estimar un territori és donar-li la llibertat de ser qui és. Els clams patriòtics estan molt bé. Però això no arreglarà la manca de connexió aèria d’una illa que, per poder créixer, necessita obrir-se a l’exterior sense haver de deixar-se els guanys en taxes aeroportuàries ni en connexions eternes amb la metròpoli.
Emperò no passeu pena. Tots sabem que això no ho arreglaran ni el PP ni el PSOE. El nostres descomptes aeris depenen d’una altra dona, Ana Oramas, l’única diputada de Coalición Canaria que hi ha al Congrés i que, amb el seu suport als pressupostos generals de l’Estat ja va aconseguir que Canàries, una vegada més, fos afavorida gràcies a l’intercanvi de cromos. Tanta pena que passava Soler per la possessió de les Illes i resulta que el nostre futur es decideix devora Àfrica. El futur econòmic d’aquesta terra serà canari o no serà. Ironies del destí (i de l’aritmètica dels vots).
