El franquisme explicat al meu gat

El meu gat no va viure el franquisme. El que pugui saber sobre això és com una arengada rostada per un exèrcit de dents caníbals: res. D’acord. La pregunta és natural: cal que els gats sàpiguen què és el franquisme? Potser no cal. No ho sé. Mireu. El gat mai riu, mai plora. Sempre està així: com penjat, com donant tombs a la tómbola de la neurona lisèrgica. El gat pobre, però lliure. És gat vell. I té més vides que un gat. Per això ho té tot i no li falta res. ¿Realment li cal entendre el franquisme? Provem-ho.

Mira, gat. Primera lliçó. El franquisme és haver de marxar cames ajudeu-me. Per potes, com tu. Exiliar-te. Gat escaldat. M’ho explica la jove Mercè Romeva, que el 1939 tenia 19 anys. Arriba el seu pare esverat. Els crida: “Nois, ens n’hem d’anar”. I la Mercè se’l mira desafiant: “Papa, per què?”. I al pare li surt a raig: “Han matat en Carrasco i Formiguera. Hem de marxar, hem de marxar, perquè ens poden agafar també a nosaltres”. Els gats hi veuen, a les fosques. Per això veuen la veritat. El franquisme és l’imperi de la mentida. El gat per llebre. Quan fugen, passen per Girona. Troben el polític i periodista Carles Rahola. Li diuen que marxen a França. I en Rahola els contesta: “Però per què? Que teniu les mans tacades de sang?” I el poeta Carles Riba, que anava amb ells, contesta: “No, això no, però m’han aconsellat que més valia que me n’anés”. Com el pare de la Mercè. Al cap de poques setmanes els franquistes assassinaven Carles Rahola només per escriure articles. Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou.

Marrameu. El franquisme t’ho fa perdre tot. La Mercè i família tiren cap a Perpinyà. El pare els diu: “No porteu gaire cosa”. “Portàvem unes maletes. Em va saber un greu, perquè jo em vaig emportar fotografies i coses que m’estimava i després ho vaig perdre tot pel camí”. El franquisme és la piconadora del tot. No queda res. Es menja la llengua al gat. Fins a Bierville. A la Normandia. I aquí ja és una orgue de gats dolby surround. Els nazis envaeixen França el 1940. Han de fugir cames gat ajudeu-me. Fan cap a Bordeus. I més marrameus. La Gestapo pica a la porta de casa com la FAI picava a la porta de Barcelona el 1936: “Fixa’t per quin motiu van venir a buscar el pare... Perquè tot ho sabien, aquesta gent; sabien que el pare havia traduït l’escriptor Chesterton. Ell sabia molt bé l’anglès, havia estat a Anglaterra, va portar en Chesterton a Barcelona, i com que ells rebien moltes notícies dels anglesos, se’l van emportar i va haver d’anar a treballar amb els alemanys”. L’obliguen a traduir. Amenaces. Assassinats. Bombes... Els gats tenen set vides. Tornen a Barcelona el 1940.

El franquisme és això: “Vam anar al pis que era nostre i ens va obrir una senyora, que ens diu: «Uy, ya hace tiempo que estamos aquí, nos dijeron que este piso estaba libre y sí, nos gusta mucho». No hi havia res de lo nostre, ni cap moble ni res de res. I aquells no van voler saber res de cap de les maneres, que ja feia temps que hi eren, que els havien proporcionat aquest pis. I aleshores sense pis, sense mobles, sense res”. Els ha d’acollir una cosina de la mare vídua i sense fills. El 2021 milers de béns immobles (de persones, ateneus, associacions, institucions, empreses...) encara no s’han retornat als legítims i legals propietaris. Encara vivim en un país ocupat i espoliat. El franquisme és això: un present continu. Un gerundi substituït. Aquí hi ha gat amagat.

Quan el gat no hi és, les rates ballen i roben. La Mercè ha de buscar feina: “No teníem ni cinc”. Veu que en una escola demanen mestres. Som-hi. Ha de dur el diploma de batxillerat: “Jo tenia el títol firmat per en Macià i per en Ventura Gassol. M’hi vaig presentar perquè vaig pensar «A veure, això de mestre és lo que em sembla que puc fer més». I em van demanar el diploma, i els hi vaig deixar. Em van tornar a citar al cap d’uns dies, i quan hi vaig anar em van dir que no, que estaven les places ocupades. I jo dic: «Doncs torni’m el diploma», i me’n tornen un de firmat per en Franco... Oh, una ràbia! Em va fer una malícia, i vaig dir: «Aquest no és meu!» I diu: «Ui, encara gràcies que li donem aquest, perquè l’altre no serveix per a res...» Mare de Déu!” Marrameu!

Mercè Romeva, filla de Pau Romeva, diputat d’Unió Democràtica de Catalunya, representant de la màxima dignitat humana durant la República, la guerra i el franquisme. Mercè Romeva, mare de Pau Riba, músic galàctic i terrenal. Per dinamitar tots els estereotips i les mentides i el gat per llebre sistèmic. El franquisme ens ha robat tot això. I més. Sense retorn. La democràcia, també. Però això no es vol sentir. Potser perquè el franquisme és un gatllebrisme legal-il·legal etern. I els gats hi tenen molt a dir.