Del franquisme cap aquí
Que hi va haver catalans franquistes és més que conegut i notori, i que n’hi va haver molts a Catalunya que, amb la dictadura, van fer allò que es coneix com la puta i la Ramoneta no ens ha de venir de nou. La figura de l'“industrial catalán” va quedar (gloriosament) retratada a La escopeta nacional de Berlanga, i en els quaranta anys de la depriment (i encara avui persistent, per les seves conseqüències socials i polítiques) història del règim, trobarem aquells prohoms catalans que, amb la mateixa cartera amb què convidaven a dinar el governador civil, pagaven també l’aplec de l’esbart dansaire. Tot això és cert i s’hauria de poder dir sense escàndols ni escarafalls, ni de qui ho diu ni de qui ho llegeix o escolta (faig referència, per a qui no n’estigui al cas, a l’entrevista de l’escriptora Brigitte Vasallo per a Crític que ha aixecat polseguera, controvèrsia i etc.).
De la mateixa manera, hauria de ser cosa sabuda per tothom que Catalunya és (en temps de la dictadura, i ara també) un epicentre de la resistència i la lluita antifranquista i antifeixista. Potser no l’únic, però sí un epicentre especialment potent, un focus, un punt clau. No tan sols això, sinó que el catalanisme (tradicionalment) i l’independentisme (més recentment) han estat i són a l’avantguarda de la lluita per les llibertats ciutadanes i els drets civils. I que, per aquest motiu, el catalanisme i l’independentisme han patit i pateixen persecució i repressió per part de les forces reaccionàries del nacionalisme espanyol, que casualment són les que mantenen l’hegemonia als diferents poders de l’Estat i de les elits espanyoles. Això, ho subratllo, hauria de ser cosa sabuda per qualsevol demòcrata, però és obvi que no ho és. En particular, existeix una tradició d’esquerres (arrelada ja en la Transició) entestada a identificar el catalanisme i l’independentisme amb una burgesia explotadora i escanyapobres que només vol mantenir uns determinats privilegis i s’embolcalla amb la senyera (o l’estelada) per protegir el seu estatus. Això també ho dic per l’entrevista esmentada, en què Vasallo s’obstinava a mantenir aquests falsos tòpics anticatalanistes sense aturar-se a revisar-los ni un moment.
La realitat quasi mai és reductible a prejudicis, tampoc la de la migració espanyola en temps del franquisme. Sostenir que aquella migració era una força de xoc colonitzadora és una altra falsedat, en aquest cas sostinguda amb insistència pels sectors conservadors del catalanisme/independentisme. La cosa certa i comprovable, en tot cas, és que la ignorància de la història del catalanisme i de l’independentisme, i de la seva diversitat, així com la tírria mútua entre esquerres espanyoles i independentisme, amb la repetició obstinada de tòpics i desqualificacions, només té un beneficiari, i són les forces reaccionàries que ja hem mencionat. La brega entre les forces que voldrien una transformació profunda del sistema només reforça els custodis (i paràsits) del sistema de sempre.
Sebastià Alzamora és escriptor
