OPINIÓ

La fragilitat

Hem hagut d'aturar l’activitat econòmica, amb més o menys intensitat, durant les últimes tres setmanes. El govern central s’ha resistit, fins que ha estat inevitable, a una aturada total de l’economia; ha decretat no només l’estat d’alarma sinó també la fi de tota activitat productiva no considerada essencial. La veritat és que fa de mal dir què és o no essencial en una economia com la nostra, encara que és obvi que una fàbrica de xiclets no és tan important, a dia d’avui, com una farinera o un escorxador. Tanmateix, perquè aquestes indústries puguin funcionar, ho han de fer també dotzenes d’indústries paral·leles, que els proveeixen dels materials amb què envasar, o que els donen els recanvis, faciliten els transports o vigilen la salubritat. Darrere un simple cartró de llet a la lleixa del supermercat hi ha centenars d’empreses: des dels fabricants dels munyidors fins als que fan la cola amb què es precinten els envasos, o els taps, o els transportistes que també necessiten tenir els seus vehicles a punt (mecànics, recanvis).

Una crisi com aquesta ens torna a fer evident que hi ha poques coses més meravellosament simples i alhora fascinadorament complicades que una economia moderna. Una economia que és global, a més, i que amb l’actual situació s’ha hagut de tancar a bona part de les importacions i exportacions, mentre torna a fer evident la importància del sector alimentari que no depengui de llargs viatges per portar-nos el plat a taula. També ens adonam de la immensa fragilitat de tot això: una aturada que de moment no ha arribat ni a un mes ha servit per fer-ho trontollar tot fins als fonaments.

Tres milions de treballadors afectats pels expedients de regulació temporal d’ocupació. Vagues de llogaters. Ciutadans que no podran pagar la hipoteca. Autònoms revoltats perquè se’ls fa arribar el rebut però no tenen ingressos. Famílies que ja veuen que no podran fer front als rebuts elementals de llum i d’aigua. Per no parlar del sistema sanitari, que en cap cas, s’ha d’admetre, podia estar preparat per a això, com no ho està per a un tsunami o un meteorit. La fragilitat sempre és espantosa, però darrere tota la nostra arrogància opulenta, hedonista i consumista no hi havia més que la caseta de palla del més mandrós dels tres porquets. Ha arribat el llop en forma de virus i d’una bufada ho ha tirat tot a terra.

Ningú sap què serà del món quan tot això acabi. És d’esperar que tot torni a l’anòmala normalitat d’abans, per bé que això trigarà bastant més del que voldríem. Tanmateix, sempre en tindrem un record, de tot aquest cocòrum, i sabrem que basta ben poc perquè tot el sistema d’assistències, producció, consum i sanitat se’n vagi en orris. Potser això és només un primer avís, potser el destí encara ha estat benèvol i no ens ha enviat la Gran Plaga, però sembla que no estam preparats ni per a una pandèmia que mata el 2,3% dels infectats. El món que vindrà l’haurem de pensar d’una altra manera, per bé que potser això serà com la grip espanyola del 1918, un trist record del qual ni tan sols hi ha una bona novel·la.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF