La fractura social, per començar
Dèiem ahir que si la taula de negociació, o de diàleg, dura el que ha de durar (bastant, o molt, de temps), s'hi acabarà asseient tothom qui s'hi ha d'asseure. Encara es pot dir una altra cosa: previsiblement, durant tota una primera fase que pot ser bastant llarga, la majoria de coses que s'hi diguin, o que transcendeixi que s'hi hagin dit, sonaran a velles. Encarrilar un conflicte polític a través d'un instrument com una taula significa mirar de posar-hi ordre, allunyar-lo de les bregues del dia a dia entre partits (i dins dels mateixos partits) i de l'acalorament de les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Això vol dir que, en el context d'aquest instrument, amb tota probabilitat es tornaran a posar damunt la taula —mai més ben dit— els mateixos arguments i contraarguments que ja s'han sentit durant anys i panys.
Per part del nacionalisme espanyol, han començat insistint en la suposada fractura social que l'independentisme ha causat a Catalunya, i que segons ells és una qüestió prèvia al conflicte entre Catalunya i Espanya. És tota aquella retòrica sobre famílies que no es parlen per Nadal, amics que deixen de ser-ho i comunitats humanes xapades per la meitat, a l'estil maniqueu i pueril d'una novel·la d'Aramburu. Aquest mite de la Catalunya fracturada només és la versió light de la Catalunya violenta, i totes dues són mentida. No hi ha hagut violència en el Procés independentista, excepte la que ha exercit l'estat espanyol a través dels seus poders, particularment de la policia i dels tribunals. Per la seva banda, la fractura social només ha existit en els discursos d'aquells que la desitjaven i que durant anys s'han dedicat a intentar escenificar-la perquè semblés que existia: ara sembla que ningú se'n recordi, però la principal labor, i la raó de ser, de Ciutadans, no va ser altra que aquesta. Albert Rivera i els seus acòlits tenien l'obsessió de demostrar que Catalunya s'havia convertit en un país en el qual no es podia viure, on els castellanoparlants i els partidaris de la unitat d'Espanya eren assenyalats, perseguits i agredits, etc. Vam assistir a simulacres d'aquesta tesi que van consistir en autèntiques obres culminants de la història de la infàmia, com la dels professors de l'IES El Palau de Sant Andreu de la Barca.
Tot això era una mentida, però s'ha convertit en un lloc comú dins del discurs del nacionalisme espanyol. També en el del PSOE, que interessadament cerca esquivar la qüestió (el conflicte entre Catalunya i Espanya) anteposant-hi la suposada necessitat de cosir, o reparar, o com en diguin, la també suposada escletxa oberta a la societat catalana. Una tasca de la taula de diàleg hauria de ser, precisament, identificar les mentides que s'han generat durant anys de desinformació i discursos falsaris, posar-los en evidència i contrarestar-los. No serà un procés apte per a qui tingui pressa: serà llarg i és lògic témer que s'eternitzi. Els negociadors hauran de saber vigilar els temps. Però alguna cosa hem de fer, a més de plorar i insultar-nos.
