15/06/2022

I que es foti el senyor alcalde

2 min

Per explicar un tret característic dels espanyols, un amic meu d’un poble d’Àvila contava que un paisà seu –allò que altre temps es deia el beneit del poble– cada any feia una mena de performança durant les festes patronals, que consistia a riure’s de si mateix, fins a l’autohumiliació, al cadafal de la plaça. Se sentia orgullós d’ocupar el lloc de beneit del poble, com si aquesta condició anàs acompanyada d’honors institucionals. 

L’arribada de la democràcia dugué a l’alcaldia un ciutadà disposat a modernitzar el municipi. També es proposà posar fi a aquella tradició –la performança del beneit del poble–, en defensa de la dignitat d’aquella persona. 

En conèixer els propòsits de l’alcalde, el beneit del poble agafà una enrabiada de caldeu, es queixava amargament, treia foc pels queixals. Qui era aquell batle per privar-lo dels honors en els quals sempre havia cregut que descansava la seva dignitat? Això era la democràcia? La política ho transpaperava tot, tot ho feia malbé. 

Aleshores va anunciar un pla d’acció alliçonador: el batle li prohibia el seu moment de glòria durant les festes? Idò bé, ell es penjaria d’un arbre “y que se joda el señor alcalde”. Em sembla que, finalment, s’arribà a una solució de compromís.

Ja em perdonareu, però cada vegada que es fa patent la tendència a l’abstencionisme polític clarament manifestat en unes eleccions –ara França, per exemple–, em torna al cap aquella persona del poble avilès del meu amic: l’abstenció és un suïcidi polític que se sol justificar d’algunes maneres, amb alguns arguments, tots ells més emparentats amb l’autolesió que no amb el dany a la casta. Amb la diferència que amb l’abstencionisme no es pot arribar a una solució de compromís.

Guillem Frontera és escriptor