06/10/2022

Foscor en la foscor

2 min

Podem quedar-nos amb la idea que els nois del col·legi major de Madrid que perpetren la coreografia nocturna de l’agressió sexual verbal són fills de casa bona. Que són una fraternitat dels escollits, que surten a la finestra de l’internat de més de mil euros al mes a udolar al món que ja són aquí, i que, igual que els seus pares manen, ells també manaran, i que abusaran sempre que vulguin del poder i de la força bruta, com correspon als cadells de llop de Wall Street i als de la ultradreta racista i homofòbica espanyola.

Però tot i que això és horrible, és molt pitjor.

Conec el gregarisme masclista dels homes tancats en una cova i, a més a més, uniformats, a aquella hora i en aquelles converses en què dona era sinònim de puta. Era el llenguatge i el comportament resultat de la superioritat masculina atàvica emparada per la llei de la dictadura, pels costums socials en què una dona que es posava una minifaldilla anava provocant i per tota la incultura de la repressió sexual provocada per una Església obsessionada amb el sisè manament i un sistema escolar segregat.

Però d’allò ja fa molts anys. I veure que avui són possibles escenes com les del col·legi universitari fa pensar que hem passat de la cultura de la repressió a la cultura del porno, però que no ens hem mogut d’allà mateix, del domini per la força dels testicles. Davant la qual cosa un, com a home, només pot expressar una profunda vergonya de gènere i constatar com som de lluny, encara, de la relació afectiva de respecte que semblaria pròpia dels joves d’aquest primer quart de segle XXI.

stats