OPINIÓ

Per força els pengen

Iván Redondo ha demostrat que és un pèssim estrateg, però un magnífic creador de relats (donarem per bo que ell és el gran guru de l'estratègia sanchista). Després de fracassar en els principals objectius -augmentar en nombre de diputats, reduir al no-res Unides Podem i pactar posteriorment amb Ciutadans, una gesta sense precedents en el complicat tauler polític europeu-, a correcuita ha hagut d’afanyar-se a crear una nova història, un nou relat. La paraula clau és (des)bloquejar. La raó d’Estat que en poques hores ha fet possible un govern de coalició allà on era inadmissible fins ara. L’abracadabra que Sánchez des de la nit electoral invoca un cop i un altre.

Crida l'atenció que un concepte tan tàctic com és el de ‘desbloqueig’ sigui el principal ‘leitmotiv’ socialista per formar un govern de coalició, una proposta de profund calat. El primer govern de coalició de la democràcia actual. El sorgiment de noves forces polítiques i la cromatització parlamentària produïda a partir de les eleccions de desembre del 2015 portava de manera obligada a una sortida d’aquest tipus. Després d’un període de la resiliència persistent dels partits hegemònics, a la fi preval el sentit comú. Ara no hauria de pesar més el dol pel bipartidisme que l'alegria pel nouvingut. Sempre quedaran nostàlgics interessats.

El preacord signat és una primera passa en la bona direcció. La pidolaire idea de la llista més votada per formar un executiu monocolor ha passat a millor vida per feble i inconsistent. La ‘gran coalició’, amb 52 diputats d’ultradreta trepitjant els talons al PP, s’ha reduït a una quimera de mal gust. La possibilitat que els més de tres quarts de milió de vots perduts per Ciutadans (i els que podria perdre en un futur) passessin a comptabilitzar a les arques del PP i Vox i capgiressin l'actual correlació de blocs no deixava gaire marge d’actuació. Es diu que per força els pengen.

L’únic espai habitable per a la coalició que ve és el de l’antiga majoria de la moció de censura. No hi ha més alternativa. Aquesta múltiple opció democràtica de la societat espanyola davant d'una dreta que pretén tornar a les mateixes de sempre s’ha mantingut clara i constant en les dues votacions posteriors a la moció. Una garantia. En aquest sentit, s’ha de reconèixer que la ràpida reacció de Sánchez per firmar el preacord amb Unides Podem ha estat valenta i intel·ligent (per allò de saber canviar d'opinió) i especialment discreta, encara que la intel·ligència la podia haver mostrat abans i ens hauria estalviat unes eleccions. Per part d’Unides Podem, era l’opció que defensava des del mes d’abril. “Les coses importants no s'aconsegueixen a la primera”, deien amb raó.

La societat postmoderna tendeix a dramatitzar el relat, però la realitat és més senzilla: és necessari un govern de coalició perquè els ciutadans voten distint. La ruptura del bipartidisme és la resposta popular a l’etapa més dura de la crisi econòmica i social. Acomiadaments, desnonaments, retallades i... corrupció, cinisme polític i autoritarisme que provocaren descreença en les institucions i protestes massives al carrer. Protagonisme de les classes populars, que no s'equivoquin. El futur govern no n’és més que una resposta tardana i urgent. Segurament ningú estava preparat per a donar, ni imaginar, les respostes necessàries. Ara sembla que sí, per força...

La investidura i la constitució del govern són la part fàcil del trajecte, és suficient l’objectiu comú de barrar el pas a la ultradreta per fer-ho. Un govern "rotundament progressista", en paraules de Sánchez, que ha de desenvolupar polítiques socials contundents i imaginatives per esvair els cants de sirena del populisme extremista. És l'única recepta possible i viable. Però això no deixa de ser més que una voluntat iniciàtica. Després, capacitat de diàleg per establir acords. La dificultat i, també, l’èxit consisteix a crear un projecte per compartir.

Els ‘anells de Saturn’ que han d’envoltar el nucli dur del govern giren en l'espai de l'antiga moció de censura. En un govern de coalició, i l’anell que li dona estabilitat, tots els socis s’hi han de sentir còmodes. Cadascun ha de veure avantatges en l’acord. Poc tacticisme i molta profunditat. Confluència d’interessos de classe i de grups diferents en un mateix govern. L’art de l’equilibri i la ponderació, i exercici del sentit comú(nitari). Primer exemple (en el preacord), política social i estabilitat pressupostària. Dues vicepresidències, Iglesias i Calviño. En la presentació del preacord, tres paraules clau: “responsabilitat, generositat i lleialtat”. Cap de les tres no poden faltar en la coctelera de la governança.

Catalunya. Cal que neixin flors a cada instant. Sánchez situa el problema en la dimensió equivocada. No és la “convivència a Catalunya”, sinó la convivència entre Catalunya i Espanya, la qüestió. Seria, també, un error plantejar el conflicte en termes de nacionalisme català i espanyol. L’independentisme a Catalunya és més transversal i en bona part creix com a catalitzador de la manca de respostes de l’Estat a la crisi. Els conservadors varen dinamitar els consensos constitucionals fa temps, el repte és veure com es pot anar creant un projecte compartit nou. Però que ningú s’equivoqui, la sortida del bucle inexorablement passa, prest o tard, per la sortida democràtica de la consulta popular. És el moment de parlar de tot sense línies vermelles.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF