Opinió
Opinió 18/12/2018

La força de la gravetat

Guillem Frontera
2 min

Si no fos que començam a veure llampecs de feixisme, si no fos perquè la realitat dels presos i dels exiliats és una infàmia massa feixuga, a estones aquest panorama polític seria més desbaratat i potser no tan divertit com “La venganza de don Mendo”, que tampoc es passava de divertida, reconeguem-ho. En realitat, encara manquen uns quants “si no fos”, però és que el galimaties és tan grotesc que Muñoz Seca se sentiria incapaç de recollir-ne en una obra totes les solemnes bajanades que se li proposen.

Haver de mobilitzar tanta policia armada, guàrdia civil i mossos, haver de restringir la circulació, haver provocat i irritat mig Catalunya per dur un consell de ministres a Barcelona deu ser una d’aquestes solemnes bajanades, potser la més solemne. Qui n’ha pres la decisió, o és un malvat sense escrúpols o té dificultats per reconèixer que, en aquest món i en aquesta vida, dos i dos, regularment, fan quatre. Però és que, a més, deu ser algú molt cregut de si mateix: què es deu pensar que és un consell de ministres en la consideració de la ciutadania? Realment creu que un poble, un país, se sent especialment honorat perquè un grup de ciutadans molt ben pagats gastin encara més doblers dels nostres impostos i s’acostin per fer una reunió com les que es fan cada divendres a Madrid? No ha entès ningú que el caràcter simbòlic d’aquest trasllat no arriba a la gent si no és filtrada per la sornegueria, ara especialment amarga, d’un país ferit?

Faria mal de dir que no hi ha un gran buit d’idees al petit món de qui va tenir aquesta iniciativa i la va anunciar com una prova de “cariño” als catalans, quan els catalans esperen del govern -d’aquest i d’altres- tantes proves de simple equanimitat. Si no has tengut el detall de refer el relat de l’1-O, si administres amb el mateix esperit del PP l’herència que aquest partit et va deixar, el “cariño” potser arribi a la teva afeblida militància, però, més enllà d’aquest redol, no et facis gaire il·lusions.

I si tot plegat desemboca en desordres, si hi ha ferits, detinguts, si es produeixen aldarulls i la violència recorre Barcelona amb aire de revolta? No podrà dir ningú que no fos previsible.

Mentre arriba el Gran Dia, totes les especulacions sobre encontres i “desencontres”, sobre protocols i menús temàtics, apunten a un món que s’ha alliberat de la força de la gravetat i de natural s’aixeca, sura en l’aire i vola entre núvols... fins que un dia ens caurà damunt i no ens deixarà cap os sencer.

Es proposaria al govern espanyol que, posats a fer, organitzin un consell de ministres a Gaza -o a Sanà-, tan valents i oportuns com són els seus membres.

stats