Foc al cel
Potser és la calorada, però si abans es percebia un ambient de crispació contínua a les nostres societats –la calma tensa que precedeix la tempesta– ara això s’ha accentuat dràsticament, sobretot des que els economistes no deixen d’apuntar que una recessió econòmica és més que inevitable. La guerra d’Ucraïna ha fet evident que allò que ens semblava antic pot tornar a passar: que un estat poderós decideixi unilateralment on s’han de dibuixar les fronteres veïnes per la força de les armes, amb una invasió militar. No s’hi ha pogut –o volgut– fer més, perquè en joc hi havia la pau mundial, i les vides dels militars que, sense ser de cap dels dos estats implicats, haurien de sacrificar-se per expulsar els russos d’una Ucraïna que encara vol organitzar el futur de la seva manera. És igual, de moment, si Rússia tindrà allà o no el seu Vietnam. Ha tancat l’aixeta del gas, i això està forçant un retorn als combustibles fòssils, cosa que accentua encara més el canvi climàtic.
Hi ha la impressió que no hi ha res a fer; que, per molt que un país o dos –o vint-i-dos– canviïn de polítiques energètiques, molts continuen sent els estats que no només no canvien res si no que pitgen l’accelerador per apuntar-se al tren vida dels occidentals 'rics', amb tot el que això implica en consum. Els països en desenvolupament s’haurien ara de menjar unes polítiques de règim, imposades pels que hem engreixat durant dos segles a còpia de consumir carbó, petroli i gas. Ara són els rics els que volen aprimar-se –hem prohibit les canyetes de plàstic!–, en nom de la salut climàtica, i donen lliçons als afamats del que s’han d'emportar –o no– a la boca.
La percepció climàtica –la calorada– farà canviar els corrents polítics, així com els incendis, les grans tempestats, les migracions que voldran entrar al nostre nord ‘fresc’. Han mort entorn de 17 milions de persones per culpa de la covid. El canvi climàtic pot començar a tenir conseqüències així de mesurables; serà llavors quan l’esforç polític i corporatiu haurà de fer el mateix que s’ha fet enfront del virus: innovació, inversió, regulació.
Cada dia percebem més que el planeta està canviant cap a pitjor, que les nostres societats són més inestables, que rere qualsevol cosa hi ha perills i paranoies i pors legítimes, i d’altres que potser no, però que no sabem controlar. El lideratge polític que havia d’evitar que ens trobéssim així ha fallat, com ho està fent el que ara hauria de treure’ns del pou on hem caigut per culpa de la covardia de no escoltar els científics que ja fa cinquanta anys que ens advertien que arribaria un dia en què ens costaria alenar.
No sé si el catastrofisme té o no base científica, però el que sí que sé és que només la ciència i la raó ens poden indicar un camí. L’ecologisme pot haver-se fet molt antipàtic amb les seves proclames apocalíptiques, però aquestes calorades faran que sembli que té més raó que mai. Hem de canviar de vida, per bé que potser ja és massa tard.
Melcior Comes és escriptor
