Finlàndia, entre la llibertat i la por
Alguns analistes en temes de defensa han manifestat que Finlàndia va 'entrar' a l’OTAN el passat 24 de febrer a les 5 del matí, en el mateix moment en què les tropes russes envaïen territori ucraïnès. Sabem que realment no és així, però quelcom hi ha de cert en aquesta afirmació. El passat 12 de maig el president finlandès Sauli Niistö i la primera ministra Sanna Marin anunciaven de manera oficial que Finlàndia sol·licitaria la seva entrada a l’OTAN, amb un cert caràcter d’urgència. En el cas de Suècia el seu 'germà major' històric, sembla que anirà per la mateixa via. Però vegem com han anat les coses.
A mitjan mes d’abril, la premsa i els mitjans de comunicació es feien ressò de la possibilitat que Finlàndia i Suècia entressin a l’OTAN. Personalment, em va envair una certa perplexitat; sincerament, no m’ho creia. Què havia passat de manera tan ràpida i sobtada per tal que els dos països nòrdics volguessin canviar la seva política exterior i per extensió la militar? La neutralitat de Suècia és secular i la de Finlàndia fou imposada per la Unió Soviètica al Tractat de Pau de París el 1947, just acabada la IIGM. Aquesta no alineació, no prendre partit per cap dels dos blocs de la Guerra Freda, ha marcat al llarg dels darrers decennis la geopolítica a la zona del Bàltic i per extensió la de tot Escandinàvia.
Què havia succeït? Era una informació real o formava part de qualque pla ocult i malèvol? La curiositat i les ganes de desembullar la troca es feien ben patents.
D’ençà de la caiguda de l’URSS, a principi dels anys noranta, i del ressorgiment de la Federació Russa, la importància militar-estratègica de la regió del Mar Bàltic ha crescut i l’activitat militar s’ha intensificat a la zona. Simultàniament, la petjada militar a la regió Àrtica ha anat en augment. Per la seva condició de base d’armes nuclears estratègiques, la Península de Kola manté la seva importància per a Rússia, sense oblidar el seu vell anhel de recuperar els països bàltics, per considerar-los dins la seva zona d’influència. No és estrany, per tant, que la percepció de seguretat dels finlandesos hagi canviat. Inevitablement, al llarg dels darrers anys el període d’avís per a crisis militars s’ha escurçat i el llistó per a emprar la força ha baixat. Cal plantejar un perquè o des de quan? La resposta la podem trobar en l’ocupació russa de Crimea i una part del Donbas el 2014 i la recent invasió d’Ucraïna. Aquestes tensions militars tenen les seves rèpliques a la regió del Mar Bàltic i la inseguretat ha anat en augment.
Entre els anys 2012-2014, les forces de defensa finlandeses visqueren una profunda transformació. Les capacitats defensives varen millorar –avui en dia i en poques hores podria mobilitzar un exèrcit de 230.000 efectius ben entrenats–. En aquesta època la despesa militar era d’un 1,5% del PIB, ara arribarà al 2,3% del PIB. Les xifres ens indiquen una preocupació real dels polítics finlandesos per la nova situació. El fons, la qüestió no ha canviat: Finlàndia persegueix activament una política d’estabilitat basada a mantenir una capacitat potent de defensa i dissuasió.
Una altra dada –que no ha passat desapercebuda pels analistes– està relacionada amb allò que pensa i percep la població. El 2017, només un 16% de finlandesos estava d’acord que el seu país entrés a l’OTAN i ara gairebé un 62% veuria com quelcom positiu l’entrada del seu país a l’organització. Què ha passat en un temps tan breu? La resposta me la va donar l’altre vespre Tomàs Vivot, mentre sopàvem a Es Ginebró d’Inca. Els seus lligams familiars i d’amistat amb la gent de Suomi fan que tengui informació de primera mà sobre allò que passa a la terra del pare Noel. Tenen por! –em va dir–, tenen por! Amb la invasió d’Ucraïna varen reviure les velles històries contades per pares i padrins, de quan els soviètics envaïren el país i bombardejaren Hèlsinki. Escoltaven les notícies els primers dies de guerra a Kíiv, i la por els va entrar al cos pensant que els pròxims podrien esser ells. Quedaren glaçats. En aquest punt ho vaig entendre, i els dubtes es dissiparen. Pensar que la teva família pot morir per un míssil provoca calfreds i temença. És el que ha passat. Fins al punt que la majoria de gent que pot s’està armant i a les apotecaries del país, a finals de febrer, no quedava cap pastilla de iodur de potassi, que protegeix contra els efectes de la radioactivitat.
L’escalada armamentística arreu del món i en especial a Europa s’està incrementant de manera significativa, sense saber on ens conduirà. Finlàndia feia dos anys que estava immersa dins un concurs internacional per substituir els seus avions polivalents F-18 Hornet de manufactura americana. Fa poques setmanes que s’han decantat pel també avió de combat americà F-35 Lightning II de cinquena generació, en detriment dels avions europeus. La despesa superarà els 10.000 milions de dòlars en una quinzena d’anys. I és que en el fons els finlandesos no poden oblidar el suport que donaren els americans per evitar l’ocupació del país per part de l’URSS una vegada acabada la guerra mundial, mentre que anglesos i francesos no mogueren un dit per ells. I els suecs, a mitges.
Dins el marc de les negociacions de pau entre Rússia i Ucraïna, sovint s’ha apuntat com a possible solució que els ucraïnesos acceptessin una independència tutelada o amb condicions, com va passar en el passat amb Finlàndia. Aquesta vegada, però, els envaïts se senten ajudats en l’àmbit internacional, especialment amb doblers i material. Els finlandesos –el 1939– varen haver de viure el seu conflicte gairebé sols i sense ajuda. Les semblances entre uns i altres són evidents. Ens cal veure si és cert que la història és cíclica, o no?
Pere Perelló és escriptor
