El final d’Iglesias

BarcelonaPablo Iglesias deixa la política. Era quelcom que vaig vaticinar fa onze mesos. Ho podeu llegir en diverses entrevistes que em van fer arran de la publicació de La Solución Nash, un dels meus darrers llibres.

Els periodistes i tertulians se’n reien. Em deien que no coneixia les ànsies de poder del de Podem. Havia arribat a la vicepresidència i no deixaria el càrrec ara que havia arribat tan amunt. Efectivament, jo no conec de res Pablo Iglesias. Mai no he parlat amb ell ni amb ningú del seu partit. No tenia cap informació privilegiada. Em vaig basar únicament en una premissa: el seu aspecte apagat i abatut davant les càmeres després de trobar-se amb la realitat. I aquesta realitat es diu Unió Europea.

Rodríguez Zapatero, l’expresident del govern, explicava ahir a El País que la primera vegada que es va reunir presencialment amb Errejón i Iglesias els va explicar els límits que imposaven la Unió Europea, el Banc Central Europeu i els mercats. Qui va liderar el PSOE suggereix que Iglesias els va subestimar.

Això era exactament el que jo, sense contacte amb els polítics, llegia entre línies. Iglesias és un revolucionari. Un rebel. No podem oblidar mai l’estructura de personalitat de qualsevol personatge si volem anticipar com actuarà. Iglesias va aconseguir una gran fita. Tot s’ha de dir. En pocs mesos va ser capaç de recollir tot el malestar d’una part important de la població, crear un partit del no res i arribar a ser necessari per formar govern. Però el seu discurs era revolucionari no com a estratègia política, sinó perquè realment els seus líders ho eren de debò.

Hi ha un moment que el Quixot diu al seu escuder: “Amb l’Església hem topat, Sancho”. Aquesta frase ha quedat com una dita. Es diu quan et trobes amb el pes d’una institució, el seu poder i les seves normes. Quan els teus somnis i idees xoquen amb la realitat.

Iglesias es va adonar de dues coses quan estava al govern. Que no podria enfrontar-se a la UE i que el seu partit desapareixeria si defensava la sortida d’Europa. Ser al poder obliga a convertir-se en casta. Al meu proper llibre explico com els bancs centrals sostenen les democràcies. Els polítics ho saben. Ara Iglesias també. Se’n va un revolucionari anacrònic a qui li ha tocat viure temps de no revolucions.