Filosofia contra els impostos (V)

El teòric polític i economista nord-americà Murray Rothbard rebutja els impostos per ser un robatori a gran escala, i desenvolupa la seva crítica a l’estat com a organització criminal, des de posicions filosòfiques anarcocapitalistes a L’ètica de la llibertat (1982). En aquesta obra, Rothbard recupera la comparació introduïda per Spooner, segons la qual l’estat és equiparat a un lladre que exigeix els diners als contribuents a punta de pistola, és a dir, sota amenaça de coacció. Per aquest economista de l’escola austríaca, l’estat és una organització delictiva i criminal que té com a objectiu enriquir-se a través de l’expropiació de la riquesa produïda pels ciutadans per la força, exercint el lladronici impositiu en règim de monopoli, i violant de manera sistemàtica les lleis morals i penals que exigeix complir. Segons aquest autor, l’estat és l’únic agent que obté els seus ingressos a través de la coacció que suposa l’obligació de pagar tributs sota greus amenaces i càstigs. Però Rothbard observa que l’estat no és percebut per la ciutadania com una organització criminal que roba a gran escala. La seva explicació és que aquest aconsegueix rebre el suport de la majoria gràcies a l’enginyeria social i l’acció ideològica dels intel·lectuals, que descriu com un grup de propagandistes dedicats a generar l’acceptació de l’existència de l’estat i la conformitat entorn de l’opinió que treballa pel bé comú. La seva acció legitimadora no és gratuïta, sinó que cerca, a canvi, poder, i gaudir d’una part dels beneficis fiscals. Segons Rothbard, l’estat també necessita, per realitzar la seva acció parasitària, el control de l’educació i la complicitat del col·lectiu de funcionaris, que obté a través de suborns i privilegis.

El filòsof dedica també els seus esforços a demostrar les falsedats i fal·làcies que utilitzen els defensors dels impostos. D’una banda, contraargumenta que si els impostos fossin realment voluntaris, no existirien mecanismes de coacció. D’altra banda, nega que l’acte de votar legitimi totes les accions concretes d’un govern, tampoc les fiscals. I finalment, critica la regla de la majoria perquè impedeix que tots els ciutadans donin el consentiment voluntari a les polítiques econòmiques i fiscals dels representants governamentals.

A favor del frau fiscal

Rothbard es posiciona moralment a favor del frau fiscal i d’enganyar l’estat, ja que ningú està obligat a ser sincer amb un lladre quan demana al propietari d’una casa si té objectes de valor. Fins i tot, diu que no és ni immoral ni injust negar-se a pagar impostos, perquè, per a ell, ‘robar’ a l’estat representa una acció justa i no delictiva, orientada a retornar les propietats als seus legítims amos. Rothbard té cura d’aclarir que està plantejant la seva posició en un plànol teòric i que en cap cas no està convidant la població a practicar efectivament la desobediència civil, ni tampoc a protagonitzar una rebel·lió fiscal. La seva posició és més pragmàtica i prudent, i també inconseqüent i covarda, perquè pensa que l’estat és massa poderós com per enfrontar-s’hi obertament. Finalment, és partidari de la necessitat de suprimir l’existència de l’estat perquè atempta contra els drets individuals i els de propietat i, a més, perquè pensa que tots els serveis i funcions de l’estat poden ser proporcionats amb major eficàcia i moralitat per persones i empreses privades.

Certament, la posició més extrema en matèria de fiscalitat és la sostinguda pel filòsof i economista alemany, Hans-Hermann Hoppe, amb la seva defensa de l’abolicionisme fiscal. Aquest autor, membre de l’escola austríaca de pensament, i estret col·laborador i deixeble de Rothbard, en una entrevista concedida a la revista francesa de filosofia Philosophie Magazine, manifesta que els impostos són contraris a la llibertat i als drets individuals de propietat. Literalment diu que “els impostos són un robatori i una extorsió”, a través dels quals una petita part de la població, “la classe dominant, s’enriqueix a costa de la dels governats”. Per a Hoppe, per tant, cap impost és just. Hoppe acusa els filòsofs professionals de ser majoritàriament consumidors d’impostos, de viure dels diners robats i confiscats als altres, i de condicionar la seva opinió favorable als impostos i a les seves bondats, a l’interès egoista de conservar el seu salari públic. Hoppe acusa els filòsofs contemporanis de salvaguardar el seu sou a canvi d’emmascarar el robatori impositiu, opinant sobre com s’hauria de fer el repartiment i la distribució dels ingressos fiscals, sense fonamentar-se en una teoria de la justícia i posant així en evidència la seva ignorància i desconeixement sobre el funcionament de l’economia i la seva extreta relació amb l’escassetat. Per a Hoppe, l’acció estatal està orientada a cercar el seu propi benefici, seguint una lògica perversa derivada del privilegi de tenir el monopoli dels tributs, i que consisteix essencialment a esforçar-se per incrementar les seves despeses al màxim i, a la vegada, adoptar les mesures necessàries per reduir al mínim la producció de serveis de protecció perquè d’aquesta manera aconsegueix disposar de més diners per gastar i incrementar el seu poder.

Control social

Hoppe fa una exposició més acadèmica sobre els efectes econòmics dels impostos en el capítol 2 del llibre Economia i ètica de la propietat privada (1993), titulat Aspectes econòmics i sociològics dels impostos, però considerant que no va més enllà del que altres economistes hagin pogut dir ja abans, és més interessant resumir les seves especulacions sobre les causes que permeten que l’estat incrementi la pressió fiscal, de manera sostinguda, sense provocar una rebel·lió social. La tesi de Hoppe és que aquesta elevada fiscalitat és possible gràcies a un canvi en la idea de justícia produït a l’opinió pública que s’ha donat per raons ideològiques. Hoppe descriu una batalla intel·lectual en la qual, progressivament, l’estat ha anat legitimant el seu poder, a mesura que l’ètica de la propietat privada, liberal i antiestatista va perdent influència en la població. Segons Hoppe, aquesta lluita per les idees es decanta a favor de la ideologia estatista en el moment en què l’estat aconsegueix exercir el control social a través de l’educació pública i l’acció dels intel·lectuals assalariats. Hoppe acusa l’estat de generar una forta dependència econòmica en la població i de corrompre-la a través de polítiques redistributives, i posa en evidència la compra de voluntats de l’estat apel·lant a sentiments igualitaristes i aprovant nous drets socials. Finalment, Hoppe observa amb preocupació que l’estat impositiu perviu a través de les polítiques liberals de desregulació econòmica que mantenen la redistribució fiscal, i s’aferra a la idea de recuperar la visió positiva de la propietat privada com una institució justa que garanteix la prosperitat econòmica i reflecteix el caràcter racional de la naturalesa humana.