Filosofia
Opinió 25/06/2022

Filosofia contra els impostos (III)

a filosofia política de Robert Nozick es mou en la mateixa línia ideològica conservadora i individualista que Rand

Miquel Àngel Ballester
5 min
Filosofia contra els impostos (III)

Ja en el segle XX, la filòsofa Ayn Rand defensa el principi de finançament voluntari del govern, que implica en la pràctica la supressió de l’obligatorietat de pagar impostos, en diverses entrevistes i intervencions públiques i, a més, ho posa per escrit a l’assaig Com finançar el govern a una societat lliure que es pot llegir a La virtut de l’egoisme (1964). La tesi de Rand és que en una societat totalment lliure els impostos han de ser voluntaris. Rand entén que la posada en pràctica d’aquesta fiscalitat voluntària requereix l’existència d’una precondició política, consistent en la construcció d’un govern que tingui com a finalitat legítima la protecció dels drets individuals, i que orienti totes les seves accions i lleis a garantir-la, recorrent fins i tot a l’ús de la força si fos necessari.

Un govern així ha de vetllar per l’obediència dels individus particulars a les lleis, definides objectivament, i només serà possible si prèviament ha estat capaç de suprimir la major part dels serveis públics, com la sanitat i l’educació, i ha reduït la seva administració de manera que es limiti a garantir les funcions bàsiques de seguretat i justícia. D’acord amb la seva concepció ultraliberal de l’estat, l’anomenat estat mínim, aquest no té dret a disposar lliurement dels doblers dels productors de la riquesa del país. Ella únicament està disposada a acceptar que hi hagi donacions individuals destinades al sosteniment de la policia, l’exèrcit i els tribunals de justícia.

Rand se centra a fonamentar políticament aquest principi de voluntarietat i la seva viabilitat, i deixa als filòsofs del dret la tasca de determinar la millor manera d’aplicar-ho, i tot i que no elabora un programa per al finançament voluntari del govern, no es pot estar de deixar alguns indicis de com es podria posar en pràctica. Un dels mètodes que s’imagina per finançar el govern seria mitjançant la instauració d’una loteria governamental. Per a Rand, el principi de finançament voluntari es basa en la premissa que el govern no és el propietari dels ingressos dels seus ciutadans, ni tampoc té el poder d’ampliar unilateralment les seves competències. Rand considera que els individus més desafavorits estarien exempts de col·laborar en el sosteniment de l’estat.

Seria equivocat pensar que Rand expressa amb aquesta mesura d’excepció alguna mena d’ajuda solidària incondicionada. Ben al contrari, la idea de Rand és que qualsevol ajuda no pot anar acompanyada de cap sacrifici. Per a Rand, l’objectiu de la fiscalitat no és redistribuir la riquesa ni ajudar els més pobres a través del sacrifici dels més rics, ja que cada individu particular ha de mirar per si mateix i ser capaç de pagar els costos de la seva pròpia existència, actuant seguint una posició egoista il·limitada, oposada absolutament a la justícia distributiva de Rawls, basada en la redistribució dels beneficis i la riquesa.

L’estat mínim

La filosofia política de Robert Nozick es mou en la mateixa línia ideològica conservadora i individualista que Rand. Nozick, en el seu llibre de referència, Anarquia, estat i utopia (1974), intenta respondre la qüestió de quin espai deixen els drets individuals a l’acció de l’estat. En el marc d’aquesta pregunta, introdueix la seva tesi sobre l’estat mínim. Per a ell, l’estat ha de ser mínim, és a dir, ha d’estar centrat en la seguretat i la protecció dels ciutadans contra la violència, ha de perseguir els fraus i els robatoris i vetllar pels compliments dels contractes, i actuar de manera equivalent a l’estat gendarme de la teoria liberal clàssica. Considera que anar més enllà d’aquestes funcions és immoral i està injustificat i, a més, atempta contra els drets de les persones.

Nozick escriu contra la teoria redistributiva de la justícia de Rawls, deixant clar que no admet les polítiques redistributives de caire socialdemòcrata, i que no accepta que l’estat prengui una part dels guanys laborals per ajudar persones necessitades. Per a Nozick, la redistribució a través dels impostos representa una confiscació dels salaris i un encobriment de l’explotació dels resultats del treball. Al mateix temps, els tributs són un mecanisme d’apropiació d’unes persones sobre unes altres, i converteixen el treball en treball forçat, en un mitjà forçós per satisfer les necessitats de persones desconegudes amb existències precàries. Per a Nozick, a més, quan l’estat redistribueix la riquesa a través dels impostos al treball està adoptant el paper paternalista d’un pare protector que actua de manera il·legítima, violant els drets individuals.

Nozick considera una injustícia la redistribució fiscal, posant l’exemple microeconòmic d’un treballador que finança indirectament els necessitats a costa de la seva felicitat; concretament, descriu que l’origen d’aquesta obligació fiscal es produeix perquè aquest treballador decideix que per ser feliç vol treballar un temps extra, i guanyar un salari superior a l’establert socialment com a imprescindible, i estar, així, en disposició de gaudir de certs béns i serveis, com anar a veure una pel·lícula. El greuge és comparatiu, ja que mentre el treball d’aquesta persona està sotmès a una obligació fiscal, aquesta obligació no es produeix si qualsevol altre individu té el desig immaterial d’observar una posta de sol. En aquest segon cas no és necessari guanyar diners extres per gaudir d’allò que vol, i, per tant, no genera cap obligació de contribuir al benestar econòmic dels més desfavorits.

Model distributiu voluntari

A la segona part del llibre, Nozick presenta la seva alternativa, un model distributiu voluntari, en el qual cada persona té dret a distribuir els seus recursos econòmics a la seva voluntat, i ho argumenta posant l’exemple de l’exitós pivot nord-americà Wilt Chamberlain, jugador de l’NBA durant els anys 60 i 70 del segle XX. En l’exemple, Nozick caracteritza Chamberlain com un jugador molt cotitzat que atreu molt de públic als estadis, i diu que la seva popularitat l’ajuda a signar un contracte com a agent lliure que l’autoritza a quedar-se amb 25 centaus del preu de cada entrada venuda a l’estadi en els partits locals. El sistema establert permet que el públic faci una donació finalista.

Segons Nozick, està justificat i és també legítim que Chamberlain es quedi amb aquests doblers, encara que representin una quantitat superior als guanys de la resta de l’equip. Per a Nozick, Chamberlain té dret a percebre aquesta retribució perquè es basa en una decisió voluntària dels espectadors, en la seva disposició a pagar uns diners extra per veure’l jugar. L’elecció per part del públic d’afavorir el seu esportista favorit provoca un distribució desigual de la renda entre les persones donants i el jugador de bàsquet, però aquesta situació no és problemàtica perquè és el resultat just d’una transacció voluntària, equivalent a un acord lliure i consensuat entre les dues parts.

Divulgador de la filosofia
stats