Filosofia contra la guerra
La Hannah Arendt poeta va escriure: "Només a qui la caiguda en vol transforma / els abismes se li desvelen. / Per a ell s’aixequen majestuosament cap a la llum. / La terra, a qui en el seu vol fracassa, / els precipicis li obre de bat bat / i l’empara de nou".
Som en un temps de foscor, de precipicis oberts, amb la Hannah Arendt filòsofa al cap perquè va ser ella qui va plantar-nos, entre altres conceptes, el de la incòmoda “banalitat del mal”, còmplice necessària dels egòlatres perquè les seves ordres genocides es puguin complir fins als no límits d’aquest món. La filosofia està en perill al sistema educatiu. Els qui figura que pensen com ha de ser l’educació pretenen carregar-se-la. Potser no és el més preocupant del que passa en el món de l’educació però el fet de decidir que no és imprescindible sí que ho és. Perquè en una societat que està a mercè dels totalitarismes hem de promoure el pensament crític. Encara que amb pensament crític i tot siguem on som. Igualment s’han de plantar més llavors. No ens podem permetre resoldre les desavinences amb tancs. Així doncs, s’han recollit milers de firmes per salvar l’assignatura mentre a Europa ha esclatat una nova guerra que bombardeja vides que ja no poden ser salvades. La filosofia ens ajuda a entendre el que la història dels homes s’entesta a repetir una vegada i una altra. Per més expertesa que ho analitzi minut a minut. Cal reflexió. Però, certament, passen les hores i la guerra continua. Aquesta guerra.
Tornem a una època en la qual es parla molt i tot el dia dels combats que tenim a prop. Com si els conflictes que es mantenen oberts en altres parts del món no fossin tan malaurats i acarnissats com aquesta bogeria que tenim al continent. Tornem a aquell temps en el qual els atacs terroristes contra el nostre món eren explicats amb tots els detalls. També les seves conseqüències. En canvi, els atacs que es patien i es pateixen fora del nostre Occident preuat són ignorats sense clemència. Molts de nosaltres estem espantats per aquesta deriva fosca i salvatge. Més espantats, efectivament, que quan les bombes cauen ben lluny. Però és inevitable pensar en la injustícia que suposa una acollida de refugiats i no una altra. És dolorós veure com les nostres vides depenen tant del color de la pell i de la procedència. No naixem amb les mateixes oportunitats i tenim l’oportunitat de canviar-ho si som capaços d’obrir-nos en lloc de tancar-nos. De donar-nos en lloc de defensar-nos. Les utopies hi són perquè ens hi aferrem encara que la realitat present ens assenyali la direcció contrària. És justament ara quan hem de desplegar les ales contra tots els fets destructius que planen sobre els éssers humans. Debatem, més enllà de l’excés de testosterona, que no és poca cosa, com podem construir-nos sense el cinisme ni la violència habituals. Podria semblar un postulat ingenu per part meva, però prefereixo pensar que és ambiciós. Perquè pensar en la pau de veritat és un bon objectiu. Rendible. Fins i tot als que en són contraris els portaria guanys. De tot tipus. Si és que n’hi ha cap altre a la vida que l’intangible que no es pot pagar amb diners.
"Sols ens cal encendre la petita llum del dol / per a trobar, en la nit vasta i llarga, el camí cap a / casa com a ombres". Hannah Arendt va pensar i va viure una època fosca que hem recordat amb monuments i homenatges. Ahir hi va haver una guerra a casa els nostres avis. Avui a casa uns veïns i a la d’uns veïns llunyans. Sempre hi ha guerres. Necessitem urgentment viure, de veritat, en la pau.
