“El temps passat i el temps futur,/ el que podia haver estat i el que ha estat/ tendeixen a un sol final, que és sempre present”. És la paradoxa plantejada per T. S. Eliot: El present condiciona i crea el passat, i no viceversa. Una extravagància digna de la més genuïna postmodernitat.
Per ventura va ser el primer quartet d’Eliot el que va inspirar a la psicòloga de la Universitat de Califòrnia a Irvine (UCI) Elizabeth Loftus la seva impactant teoria sobre la fiabilitat de la memòria, la naturalesa dels records i la memòria del testimoni: És el present el que fabrica els records, no el passat. Així de líquid; així d’irreal.
A part de l’activitat acadèmica, la Dra. Loftus ha aplicat les seves investigacions al camp legal i judicial, i ha fet durant dècades la pericial de centenars de casos. Per això sorprèn que, en obrir-se una investigació interna arran de quatre denúncies per assetjament sexual contra un col·lega de la mateixa universitat, el Dr. Francisco J. Ayala, no fos cridada a declarar, tot i que ell l’havia proposada com a testimoni.
La setmana passada finalment, i després de sis mesos de comissió d’investigació, Howard Gillman, rector de la UCI, va emetre un breu comunicat informant de l’expulsió de l’eminent científic i mecenes, i la retirada del seu nom de l’Escola de Ciències Biològiques, de la Biblioteca de Ciències, de les beques de postgrau i de les càtedres d’investidura. L’endemà mateix, a 13.470 km de distància, la UIB va anunciar que abans de final de mes debatrà la proposta de retirada del Doctorat Honoris Causa que va ser concedit a Ayala el 2006.
Sorprenentment, la Universitat de Califòrnia no farà més comentaris ni farà públic l’informe en què es basa l’expulsió d’Ayala. Paral·lelament, Micha Liberty, advocada de tres de les denunciants, prefereix no entrar “en detalls” ni aclarir l’abast ni naturalesa dels fets, tot i haver deixat clara la seva gruixada qualificació: assetjament sexual.
El contrast amb el relat de l’entorn del professor expulsat és inquietant. Segons aquesta versió, els fets es limiten a dues besades a la galta (en públic), una floreta (en públic) a una companya, dues bromes (en públic) de gust més que dubtós i haver agafat (en públic) pel colze una companya.
Així les coses, no podem saber si estam davant un “cerdo de dedos largos” o “una pobre víctima de la histeria feminazi”, per citar a l’atzar dos tuits que exemplifiquen a la perfecció el recíproc linxament 2.0 que immediatament s’ha organitzat.
Ens hem instal·lat en un competició perillosa per demostrar més honestedat, major integritat i millor defensa dels drets dels més vulnerables. Cap persona ni institució vol passar per teb o semblar que posa excuses i dona llargues. Cal ser contundent i reaccionar en calent. Mala cosa.
Tanta contundència i tanta frissor gairebé fan oblidar que el veredicte del Dr. Ayala no ha estat dictat en un procediment reglat, homologat i transparent com pugui ser un judici, sinó en una comissió interna organitzada per l’Oficina per a la Igualtat d’Oportunitats i Diversitat (OEOD) de la mateixa universitat, i que la falta d’informació contrastada sobre l’afer recorda perillosament els antics “judicis d’honor” –expressament prohibits, per cert, per la Constitució Espanyola del 1978.
Ara frissam. Sempre frissam. I les nostres expectatives són incompatibles amb els tempos de la justícia, de la burocràcia, del procediment administratiu, de les institucions... Els judicis de plató, de tertúlia radiofònica, de twitter, de conversa de bar... són més àgils i infinitament més sexis. Qui necessita un tribunal si ho pot resoldre amb un titular a sis columnes?
Per a la nova judicatura universal participativa els fets passen a un segon terme. Interessen més els sentiments, les emocions i les percepcions. Tot és opinable. Tot el que sigui emotiu i subjectiu puntua doble. Triple, si s’expressa amb contundència. I si hi col·loques un hashtag, salta la banca.
Oblidam fàcilment que el procediment institucionalitzat és lent i avorrit, però garantista. O, millor, que és lent i avorrit precisament perquè és garantista. I perquè es basa en fets que han de ser provats. Aquesta és la justícia que realment defensa les dones i garanteix la igualtat d’oportunitats. La que empodera i fa avançar. No voldria que em protegissin de cap altra manera. La resta és circ i paternalisme. O, com s’usa ara, patriarcat.
