1. Ampli espectre. Era Hannah Arendt la que advertia dels perills que es generen quan la distinció entre fets i ficcions deixa d’existir. La crisi dels pressupostos n’és una conseqüència. L’independentisme viu del mite de la proclamació de la independència que va ser però no va existir: ni tan sols es va publicar en el butlletí oficial corresponent. El darrer tòpic, que hem sentit repetit a bastament aquests dies, és el de la majoria del 52 per cent, convertida en estadi superior del procés independentista. Certament hi va ser (i va servir per elegir al president Aragonès, després de fer-l'hi gruar amb un joc de travetes indigna de la causa, indici de la precarietat de la coalició). Però aquesta majoria mítica es va fer en unes eleccions amb participació molt minsa, en què l’independentisme va perdre 700.000 vots. Malament rai quan el gran horitzó és a la baixa. Quan de la debilitat se'n fa virtut, vol dir que la distància entre realitat i ficció s’eixampla. És el que s’està veient d’ençà que hem passat de la llarga ressaca de l’1 d’Octubre a la lenta assumpció que estem entrant en un període en què queda molt per reteixir abans de poder pensar en noves embranzides.
Els pressupostos eren una oportunitat d’encarar positivament un temps en què inevitablement aniran emergint diferències profundes i desacords estructurals entre els partits independentistes, com és propi d’un moviment transversal. Estem en fase de mutacions múltiples, que no permeten badar sense risc de descarrilar. I, per tant, ja no n’hi ha prou amb repetir que la independència és inexorable, com diuen alguns apel·lant a moviments tel·lúrics de la societat difícils de predir, o que és hora d’un nou embat (com si amb la paraula ja es posés tot en marxa) o que hi tornarem. El debat de pressupostos està obrint bretxes: ni és rar, ni era imprevisible, ni és objectable. És legítim que cadascú defensi els seus interessos en una coalició que té la seva gamma de dretes i d’esquerres decidides a guanyar posicions.
2. Revisió estratègica. La CUP servia per embolicar el pastís: la majoria del 52 per cent. El seu vot, si era a canvi de poca cosa –encara que molestava a sectors de Junts per poca que fos–, mantenia viva la coartada. No s’han deixat: els designis de la CUP són inexorables. I el president Aragonès ha anat a buscar els comuns: era lògic per la relativa proximitat ideològica i perquè li permetia tenir marge per arrencar alguna cosa en el debat de pressupostos de l’Estat. Junts ha posat el crit al cel. Ells, en cas d’emergència, preferien els socialistes, que avui dia juguen a Catalunya el paper de gent d’ordre tant en matèria econòmica com política. Sigui dit entre parèntesis, no deixa de ser curiós després del que s’ha arribat a dir sobre el populisme antisistema d'Unides Podem i dels comuns que siguin els que estan apuntalant els governs tant a Espanya com aquí. A vegades (no sempre) els antisistema tenen més sentit comú que el sistema.
Per a què ha servit tot això? Perquè es prengui consciència del que és obvi. A l’independentisme (com al conjunt de Catalunya) hi ha una diversitat d’interessos i de concepcions del món. Durant un temps semblava que el Procés ho tapava tot i el joc es reduïa a la querella entre patriotes: unionistes i independentistes, amb poc espai per als matisos. Però els interessos no es congelen indefinidament. El panorama es comença a clarificar: la dreta independentista, neoliberals i conservadors, ja fa temps que dona senyals de vida. I semblava que tard o d’hora Junts per Catalunya s’acabaria partint donada la diversitat ideològica. La pregunta és: ¿hem d’entendre que el sector neoliberal s'està imposant dins del grup?
En tot cas, seria bo que el president Aragonès liderés una revisió estratègica ara que ja es fa evident que les tensions internes no cessaran. La rivalitat és a casa: els espais electorals es toquen. I alguns tenen pressa. Només així s’entén que Elsa Artadi –membre destacada del soci de coalició– carregui contra el president del seu govern. ¿Podem esperar que el sentit de la responsabilitat ressorgeixi entre els interessos personals de cadascú i les ficcions que tot ho amaguen?
