OPINIÓ

El festival

En un poema de La casa i la flaire dels llibres, la poeta Maria do Rosário Pedreira ens alerta: "I no li demanis res al matí: els matins li pertanyen". Traduïda i publicada per Antoni Xumet, aquesta escriptora i editora és un portent de les lletres portugueses. I l'havíem tinguda a mà tota l'estona, gràcies als pollencins d'El Gall Editor que, com gairebé totes les cases de llibres de Mallorca, treballen des de fa anys amb molt de gust, amb molta cura i amb traductors excel·lents. Una poesia delicada, sensual i atrevida, la de la Maria, que m'empegueeixo de no haver llegit abans (ara me'n faria una samarreta, d'aquests versos que us he citat).

I és que, al festival Correntes d'Escritas, a Portugal, he pegat de morros amb una pila de sorpreses (com la Maria i el seu marit Manuel) i contradiccions. Les Correntes són una trobada de creadors, consumidors i comerciants de literatura, que es desenvolupa de manera tan natural i màgica com envejable: amb les sales d'actes i teatres plens a vessar durant les presentacions, recitals i tertúlies, i sense cap d'aquelles taules glacials de pitchings o speed-meetings per enlloc. La localitat on se celebra, Póvoa de Varzim, és una mena de Port d'Alcúdia, i el gruix del pressupost que rep ve de les arques municipals (també hi aporta una quantitat ostensible el casino del llogaret). Us ho imagineu? Com si a Can Picafort, a l'hivern, en comptes de passejar-nos per l'escenari d'una pel·lícula postcoronavirus, hi veiéssim hotels i bars i restaurants curulls de gent amb llibres a les mans que conversa i es mescla amb les tovalloles, flotadors i imants ignominiosos dels souvenirs (allà era així, talment: com un Formentor per a tots els públics). Allà, els assistents –les persones lectores– demanaven que no s'acabessin unes sessions que transcorrien des de les deu del matí fins a les deu de la nit: s'aixecaven per aplaudir, per preguntar i per sol·licitar bisos... Literalment! 

Un dels dies, tots cent cinquanta convidats vam dinar a la llibreria Theatro, preciosa, segrestant-la del tot; a la meva taula veïna, hi espellucava una espècie de lasanya en Valter Hugo Mãe, que podem llegir gràcies a Lleonard Muntaner Editor i Gabriel de la S.T. Sampol (i a l'editorial Rata, en traducció de Víctor Martínez-Gil). En un altre sopar, vaig seure al costat d'un altre traductor, l'Àlex Tarradellas, que viu a Lisboa amb la dèria de donar a conèixer els autors catalans al país de Pessoa. I, a la penúltima jornada, en una altra llibreria i durant una magnífica excursió a Porto, hi vam alullar Pessoanas, de Ponç Pons: la versió en portuguès d'aquell genial poemari on el menorquí dialoga amb l'immens poeta.

Tanmateix, el més fort de tot plegat és que, al festival –al qual anava convidada després d'haver participat en la Festa da Poesia de Matoshinhos 2015 i d'una correspondència amb en Renato Filipe-Cardoso (pilar de la part més  off de les Correntes)–, m'he aplegat amb autors del meu país que no havia llegit mai i que ara també m'avergonyeixo d'haver estat ignorant. Perquè, ja se sap que no n'hi ha prou amb una vida per llegir-s'ho tot, però he hagut de reflexionar de nou, ben tornada a Palma, sobre la meva tria. No us alarmeu; ja miro de pensar-hi, cada cinc anys més o menys: em planto davant la biblioteca i rumio per què hi tinc l'obra completa d'aquest autor i no hi ha res d'aquell altre, com és que sempre acabo citant aquesta o aquell i en canvi mai no me'n recordo que em va agradar tant la de més enllà, o com he de resoldre l'acumulació d'obra d'amics que no em fa el pes (si us passa amb un llibre meu, regaleu-lo sense recança a la Fundació Deixalles, per exemple). 

El cas és que qualsevol territori està ple de creadors interessants amb fòbies envers els qui no coneixen i fílies envers els que sí. Passa amb les persones, perquè passa amb les idees (o a l'inrevés!). Vull dir que, a més del cànon oficial, existeix un cànon underground i, en conseqüència, de tant en tant convé preguntar-se, com la Florbela Espanca: "Cor meu enderiat, cap on vas, / en el teu immens desig de llibertat?". A parer meu, per resoldre aquest interrogant (o simplement per plantejar-nos-el), ens són molt útils esdeveniments culturals del tipus festival: són capaços d'ajuntar visions de l'escriptura (i. e. del món) que mai no haurien entrat en conversa motu proprio, mouen les aigües estancades de les capelletes, i ens recorden que –malgrat que la lectura i l'escriptura siguin actes essencialment solitaris, necessitats d'aquests ‘matins impertorbables’– els creadors sempre hauríem d'anar amb les orelles obertes (i tots els forats, com diria en Biel Mesquida). O se'ns podreix allò de dintre.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF