La festa

Ahir a la tarda estava fent uns encàrrecs quan va arribar un correu al telèfon (ara ens hi hem acostumat, però si tornem a llegir la frase, veurem que és absurda). Era la Marta, d’aquest diari, sempre tan diligent i atenta. Deia així: “Hola, Albert. Encara no hem rebut el teu article, és correcte? Com que sempre ets tan puntual ens ha estranyat…”. Vaig quedar ben fotut. Passa que en realitat no en soc gaire, de puntual, i de vegades he hagut d’escriure l’article en condicions certament precàries, perquè me n’havia oblidat o les obligacions de la vida m’havien atropellat. Vaig respondre que aquella tarda el tindrien, naturalment, com si fos natural que no l’hagués enviat. El cert és que el dia havia transcorregut amb aquell rau-rau que senten els estudiants procastinadors que eviten contacte visual amb el mestre perquè no els facin sortir a la pissarra. Estava convençut que demà –és a dir, avui pel lector, si això fos paper premsa– feia festa, com si aquest producte fos un forn o un taller mecànic. I no. Els límits entre el que és real i el que és digital s’han diluït i ja no sabem què és què. Quin sentit té no publicar aquest escrit ahir dimecres si després es pot llegir pels segles dels segles als repositoris numèrics? Ho hauria d’haver previst, però hi ha, en algun racó del meu esperit, un rebel analògic que es pensa que tot és matèria i que, en la diada constitucional, la premsa calla. Ja m’està bé, perquè així tinc l’oportunitat de felicitar-los de cor. Vint-i-sis anys, ja? Com si fos ahir…