La festa

El drac campa, lliure, desenfrenat, Runer avall. Hi ha gent a la presó que no hi hauria de ser, mentre un oceà de cinisme, que és la plaga més tòxica d’aquest segle, ho va amarant de mica en mica tot

Dilluns vinent, si no hi ha cap contraordre per part de l’autoritat competent, serà Sant Jordi. Ens agafa a tots com una picoreta estranya, aquest dia. Una mena de bogeria col·lectiva, construïda amb roses i llibres, efervescent, primaveral i, em sap greu dir-ho, potser una mica il·lusòria. Alguns vendrem quatre novel·les, d’altres en vendran moltíssimes més, hi haurà la litúrgia de les signatures, aquest aparador una mica vanitós que, en el fons, el que fa és posar-te a lloc i ensenyar-te la veritable dimensió de la natura de les coses, amb les seves llistes i rànquings. Enguany plana sobre la festa, però, una sensació estranya, i no soc jo sol qui ho ha percebut. El drac campa, lliure, desenfrenat, Runer avall. Hi ha gent a la presó que no hi hauria de ser, mentre un oceà de cinisme, que és la plaga més tòxica d’aquest segle, ho va amarant de mica en mica tot. Alguns pateixen, d’altres s’ho miren amb un gest condescendent, uns pocs exhibeixen una fatxenderia tabarniana que no entén de fronteres i arriba fins als racons més insospitats, segurs de tenir la raó i el monopoli de les garrotades. Es farà estrany, aquest Sant Jordi. Però voldria pensar que s’imposarà la lletra sobre la força bruta, l’esperit de superació sobre la rendició resignada, l’entesa i l’audàcia sobre el càlcul miop del dia a dia. Si no, tancaran Sant Jordi a Estremera, guanyarà el drac fent trampes, i s’haurà cruspit la donzella, que, pobreta, no en tenia cap culpa, perquè passava per allí.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF