La festa infantil de TV3

Un nova estrena ha ampliat la nit de l’humor a TV3. Dijous, després del Polònia i l’APM?, va arribar Celebrem, un xou molt més a prop del teatre que de la televisió presentat per Guillem Albà. Es tracta d’un seguit d’actuacions, jocs i reptes que es van succeint dalt de l’escenari, en un espectacle que combina música, convidats famosos i sorpreses, on l’essencial és el bon rotllo i la importància d’evadir-se de les cabòries de l’actualitat. El millor del programa és Guillem Albà, sobretot per l’energia que transmet i la seva naturalitat per conduir tot allò que passa durant el programa. La seva màxima virtut és que no desprèn cap tipus de vanitat, ni tensió, ni patiment. És l’alegria personificada. El fet que comencés el programa ensenyant als espectadors de casa tot el que s’amagava entre les bambolines del teatre era una al·legoria de la veritat que traspua Albà. Demostraven que el programa no tenia trampa ni pretenia ser cap altra cosa que allò que t’estaven ensenyant. Era una manera de fer referència a la sinceritat que celebraven aquell dia però també a una declaració d’intencions.

De fet, té mèrit que Guillem Albà aguantés amb dignitat aquell espectacle, perquè arribats a un punt de la celebració allò que vèiem era més propi del Club Super3 que d’un programa per als adults que aguanten davant la pantalla a les onze de la nit. Era una mena de festa d’aniversari d’un nen privilegiat per a la qual els seus pares han llogat el millor animador del país per entretenir la canalla convidada: el joc del "Jo mai mai" amb gomets a la cara, endevinar qui s’amaga sota una disfressa molt casolana, uns ballarins sobre rodes i cantar cançons. La perplexitat que podia provocar aquell infantilisme tenia alguna cosa d’hipnòtica. L’arrencada, a més, semblava un homenatge al Nexes: “Qui ha mentit alguna vegada? Qui ha mentit l’últim mes?”, preguntava Albà al públic de la platea. Aquests moments d’interpel·lar els espectadors de la sala tenien alguna cosa dels pallassos de la tele. És un programa que remet a una certa antigor, perquè el llenguatge és purament teatral. Celebrem és un híbrid estrany que no acaba d’encaixar gaire bé en l’entorn televisiu. No és gens fàcil adaptar el gènere teatral al televisiu, però és que Celebrem no sembla haver-s’hi trencat gaire les banyes a l’hora de practicar aquest joc, i el resultat és una televisió primitiva i naïf. Interpretacions musicals com la del final amb Elena Gadel demostren un esforç de preparació indubtable. Però la candidesa del format i de les actuacions et deixaven desconcertat. Celebrem et fa sentir com els pares i mares que vigilen els nens en una festa infantil o de pijames. “A mi no m’ha fet gràcia i gastar diners públics en això és una pèrdua de temps”, va dir un espectador de la platea a l’inici per crear una mena de crítica preventiva. Posats a ser sincers, al llarg del programa et venia al cap l’opinió d’aquesta persona del públic i pensaves que tenia raó i que els diners s’haurien pogut invertir en algun programa televisivament més elaborat.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió.