Quan es parla de feminisme, tard o d’hora algú destaca la mania ridícula de les feministes de destrossar la llengua, desdoblant i fent servir mots inventats, com el recent ‘portavoza’. Aquest rampell tergiversador de la llengua, però, té una raó de ser. Històricament les dones han patit un llarg procés d’invisibilització i menyspreu. Fins i tot avui, és freqüent que, quan pensam en un historiador o un psicòleg, ens vingui al cap la imatge d’un home blanc heterosexual de mitjana edat. Tot i que això es degui necessàriament a la funció doble del gènere masculí (que pot incloure el femení o excloure’l), sí que coincidirem que aquest doble ús pot causar una lectura exclusiva (que es refereix només a homes).
El desdoblament (“les mares i els pares”) és una estratègia per intentar que la llengua representi palesament les dones i les seves aportacions. N’hi ha d’altres, com les fórmules inclusives (“l’alumnat” per “els alumnes”) o el femení genèric (“les votants” per referir-se a dones i homes). Diferents lingüistes s’han pronunciat sobre aquestes estratègies i han conclòs que són innecessàries ja que, com dèiem, el masculí pot incloure el femení. No qüestionam que en català el masculí sigui el gènere no marcat (el que inclou l’altre) ni que el gènere gramatical sigui independent del sexe biològic: la prevalença del masculí en català no reflecteix el desequilibri de poder de la nostra societat, sinó que és fruit de l’atzar que ha configurat el sistema de la llengua. Hi ha llengües sense gènere gramatical (l’èuscar) i altres en què és possible l’ús del femení com a forma no marcada (el gal·lès) que es parlen en societats tan heteropatriarcals com la nostra.
Ara bé, discrepam de la presumpció darrere d’aquesta crítica que no es poden utilitzar les llengües de manera creativa i subversiva (què és, sinó, la literatura?) per denunciar problemes socials. Quan col·lectius feministes fan servir formes desdoblades és precisament això, el que fan: enfocar un problema concret. És veritat, però, que l’estratègia a voltes falla: fins i tot els que volen desdoblar de manera sistemàtica no sempre se’n surten. A més, es desdobla quan es parla d’humans, però no quan es parla d’animals. Això es deu al fet que encara és un recurs artificial. I és que, tot i que les llengües estiguin en un procés constant de canvi, no és clar que es pugui forçar un canvi gramatical d’aquesta magnitud de manera ràpida i eficaç.
De totes maneres, això no ha d’impedir que hom pugui utilitzar la llengua per fer les reivindicacions que vulgui. Un altre tema és si té el mateix impacte i la mateixa utilitat usar aquests recursos en els mitjans de comunicació i, per exemple, en documents administratius. És possible que siguin estratègies l’efectivitat de les quals se circumscriu a uns registres i canals específics.
La crítica lingüística a l’ús no sexista de les llengües també retreu una manca de coneixements lingüístics per part d’aquelles persones que n’empren. Es diu que ‘donanatge’ i ‘feminicidi’ són aberracions perquè l’arrel ‘homo’ (a ‘homenatge’ i ‘homicidi’) equival a ‘ésser humà’, no pas a ‘home’. D’acord, però és que la llengua és plena d’exemples en què hem mal interpretat (voluntàriament o no) l’etimologia de certs mots per formar-ne de nous: paraules com ‘triquini’ o ‘burquini’ sorgeixen d’una segmentació de ‘biquini’ en ‘bi-‘ (‘dos’) i ‘quini’ (‘peça de roba?’), tot i que aquest nom prové de l’Atol de Bikini, a les illes de la Micronèsia.
Els arguments que s’han esgrimit per menystenir el desdoblament i altres recursos, doncs, no ens semblen prou sòlids per acabar recomanant als col·lectius feministes que s’oblidin de ‘minúcies’ com aquesta i s’ocupin de temes importants (com si no ho fessin). I, en canvi, sí que trobam una crítica raonable i urgent al desdoblament que no s’ha tingut en compte: en la lluita per incloure les dones acabem per excloure aquelles persones que no s’identifiquen ni com a homes ni com a dones. En un context en què cada cop sentim més veus que carreguen contra la concepció binària del gènere ens trobam sense recursos lingüístics. Com parlam de les persones que defugen aquesta dicotomia? Aquest ha de ser clarament un repte important per a les llengües amb un sistema de gènere gramatical com el nostre.
En resum, per bé que dubtem de la seva efectivitat com a motor de canvi lingüístic, entenem el poder del desdoblament com a arma per subratllar problemes i propulsar un canvi social. Convé que cap moviment que tingui en el punt de mira la justícia social i la igualtat entre les persones no deixi mai les paraules en pau i les qüestioni constantment. O és que no ens hauríem d’avergonyir encara de fer servir expressions com “parlar com un indi” (basada en la representació estereotipada dels natius americans a les pel·lícules de Hollywood), “treballar com un negre” (que banalitza l’esclavatge) o “jugar com una nina”? Així com el canvi gramatical és lent i poc sotmès a la voluntat popular, abandonar certs mots i substituir-los per altres és molt fàcil. Provau-ho.
