Ja fa massa temps que servidor fou petit, adolescent i fins i tot adult. L’edat ens arriba a convertir en una altra cosa que tothom vol edulcorar semànticament: som vells i no ho podem dir, perquè una piadosa hipocresia ens situa en una demogràfica –asèptica– tercera edat; o se’ns tracta de gent gran, o s’endolceix el diccionari per dir-nos ancians. No he tingut cap problema a dir-me vell des que alguns atributs de la maduresa començaren a perdre definició. Abans, es deixava de ser jove en partir cap al servici –es tractava del servici militar–, i, devers la cinquantena, en qualsevol moment podies ser tractat de vell. La vida ha canviat molt, vull dir en la seva durada mitjana, de manera que ara un músic de trenta-cinc anys és jove –en Schubert feia anys que era mort–, i l’adolescència és com un lloc sense límits en el qual viuen homes que altre temps ja haurien estat cridats a files.
S’entenia la vida d’una altra manera. Conceptes que ara es fan cridaners, no tan sols a les solapes dels llibres d’autoajuda, sinó a tots els instants de la quotidianitat, i molt especialment en els missatges publicitaris, abans eren absents de les nostres vides. No es parlava, per exemple, de la felicitat, llevat de la felicitat eterna, que seria l’estat dels ressuscitats a la llum i convidats a la vora del Pare. Fins i tot aquesta felicitat era difícilment destriable. Als nins, ens la descrivien com un espai indefinit, ple de confits i de grans basses de mel. Als més grans se’ls associava la felicitat a la contemplació de Déu –cosa d’una amenitat dubtosa. La felicitat eterna era, en definitiva, felicitat en tant que única alternativa als horrors de l’Infern. Val a dir que hi havia una possible etapa transitòria, la del Purgatori, amb els mateixos horrors, però desproveïts de la desesperança de dies millors. Dels Llimbs ara ja no se’n parla: era el lloc on anaven a parar els nins morts sense baptisme. Una llegenda –o no– atribueix la seva devaluació al fet que el polonès Karol Wojtyla hagués tingut una germaneta en aquesta situació.
En fi, que la felicitat no era ben bé d’aquest món. Sabíem que hi havia gent que estava millor que la majoria, però no associàvem el seu estat a la felicitat. Ens conformàvem amb el benestar –la manca de malaltia, la possibilitat que els fills estiguessin una mica millor que els pares, i un anar passant més o menys decorós. El món, ja ho deia la Salve, era una vall de llàgrimes en la qual només podíem pidolar conhort a les Altures.
L’aparició de la felicitat com a dret individual i universal, com a objectiu essencial i global de les vides humanes, no puc recordar si va irrompre de manera imprevista i rotunda a les nostres vides o si les va anar amarant a poc a poc. D’aquesta presència, en vaig ser plenament conscient un dia que, parlant amb uns amics, un d’ells va dir: “I no vos fa vessa haver de ser feliços?”. La pregunta ens va desconcertar. Com podia fer-nos vessa l’estat cobejat pel món sencer? Però es tractava d’una pregunta que, malgrat la seva formulació un tant arbitrària enmig d’aquell oci estival tediós, requeria, en sedimentar-se, la cortesia d’una resposta. I és curiós que fos, aquesta resposta, majoritàriament afirmativa: sí, ens feia vessa.
I és que ja associàvem la felicitat a una quimera social que malmena, apressa, denigra o destrueix les vides de la gent. I qui, amb el discerniment encara actiu, està disposat a renunciar a viure normalment per adoptar els hàbits requerits per assolir la felicitat tal com avui se’ns representa? Tanmateix, les persones d’avui dia estam sotmeses a una pressió insuportable pels heralds d’aquesta infernal felicitat que se’ns promet per al moment en què puguem consumir determinats aliments, fer determinats viatges, cobrar els guanys derivats d’unes inversions, conduir un automòbil nou o deixar al nostre pas esteles de perfum embriagador. D’aquesta pressió, ara som a la plena. Alliberar-se’n, salvar-se’n, t’acosta més que cap altre moviment a la felicitat, o almenys a la forma de felicitat susceptible de ser percebuda en present. Perquè l’altra, l’'autèntica', tot i que vaporosa, irremeiablement es viu en passat, es conjuga en pretèrit, i recull i destil·la instants que, en el seu present, sovint ens passen silenciosos, inadvertits, com quasi totes les coses bones que fan de la vida una aventura digna de ser viscuda.
Bé, més o menys.
