Feixisme i tradició

Cesare Pavese ens diu que “tenir una tradició no és res; per viure-la, és menester anar a cercar-la”. Aquí podríem destriar el tradicionalisme erm de la forma de modernitat que escau a països com el nostre, sempre exposats a la dissolució de les tradicions en el folklore (i sovint afeblides fins a la inoperància més lamentable). Alhora també deia, després d’uns anys de descobriment i d’estudi de la literatura nord-americana i una vegada apaivagat l’impacte que li va causar, que “la cultura nord-americana ha perdut el seu magisteri, aquell furor sagaç i ingenu que la va posar a l’avantguarda del nostre món intel·lectual. I salta a la vista que això ha coincidit amb el final, o la interrupció, de la seva lluita antifeixista”.

Ara, aquests anatemes haurien de passar serioses revisions per poder circular per l’actualitat cultural. Qui podria, com fa l’escriptor piemontès, establir una relació tan segura entre la producció literària nord-americana i la lluita antifeixista? La lluita antifeixista s’ha expressat clarament, per una part significativa de la societat dels EUA, en temps de governança de Trump (també mentre els seus sicaris assaltaven el Capitoli –i ja es veurà si impunement o no.) El que l’ha debilitada podria haver estat precisament l’antifeixisme abatut, exsangüe, de Biden, que en temps de descompte ha pogut salvar un puntet que el manté en la competició.

Entre nosaltres, de fa uns anys cap aquí es detecten moviments de recerca i relectura de la tradició, amb la consegüent emancipació de les seves manifestacions –música, ball, teatre, etc. Les tradicions, si hom les desperta i els insufla nova vida –si anem a cercar-les–, deixaran de ser folklore i esdevindran eines de futur –no hi ha millor futur, ni més robust, que aquell que raja de les fonts del passat. I aquesta és una feina que implica tota la societat i que, per tant, pot contribuir a crear teixit social –no ens en sobra.

Guillem Frontera és escriptor