La feina que no som
Fa uns dies, el diari ARA aportava dades sobre les conseqüències físiques i psicològiques del desgast laboral al món occidental. De fet, el terme anglès burnout s’ha estès arreu durant els darrers anys per fer referència al treballador ‘cremat’; a la població que veu com la faceta professional adquireix un protagonisme absolut durant la setmana, tot desplaçant la família, els amics, l’oci personal i, de retruc, la salut i el benestar propis a unes posicions molt secundàries.
A finals de 2021, amb gairebé dos anys de pandèmia al darrere, als Estats Units es va produir un fenomen batejat com la ‘Gran Dimissió’ —The Great Resignation, en anglès—: no debades, més de quatre milions d’estatunidencs van abandonar els seus llocs de treball només durant el mes de novembre, fet que provocà un daltabaix important en unes empreses que, de cop i volta, es trobaren amb unes mancances que no havien sabut preveure. Aquesta onada de dimissions va ser objecte de diverses lectures que, en general, oscil·laven al voltant de la següent reflexió: la pandèmia mundial que ens va trastocar la vida a començaments de l’any 2020 hauria alterat unes prioritats que potser no havíem revisat des de feia temps. Així, el confinament, l’augment d’hores a casa i amb la família, la consciència de la precarietat de les certeses que crèiem sòlides i la por de la pròpia finitud i de la desaparició de la gent estimada són alguns dels factors que podrien explicar, en part, aquesta decisió tan generalitzada.
Els Estats Units, però, no és l’únic país que ha evidenciat un canvi de paradigma quant a l’enfocament de la faceta professional: d’ençà de la pandèmia, molts altres treballadors occidentals han fet canvis de rumb, han modificat algunes rutines laborals i han abraçat els models de teletreball o els formats híbrids, amb una presencialitat només parcial, com a resultat d’aquests dos anys de viure perillosament. Algú podria trobar excessiu que ens hagi calgut un detonant tan desproporcionat —una pandèmia mundial que ha deixat milions de morts arreu del món— per repensar la nostra manera de viure; tanmateix, no podem oblidar la pràctica romantització que hem fet d’aquella alienació de què parlava Marx: la sublimació de l’excés de treball; la reivindicació d’una entrega absoluta a l’àmbit professional; els aplaudiments envers una dedicació quasi exclusiva a la feina, com si aquesta feina ens definís com a éssers humans i com a ciutadans del món capitalista; les disfuncions i tendències autodestructives —alcoholisme, obesitat, consum de drogues i d’antidepressius— inherents a una existència en què la vàlua personal és cosa dels altres, etcètera.
De fet, els mateixos estatunidencs que elaboren els estudis sobre el fenomen del burnout i sobre les conseqüències de la pandèmia en les noves estratègies professionals de la societat americana són, ras i curt, els grans creadors dels relats que han contribuït a promoure un ideal de persona treballadora esgotada, desconnectada d’ella mateixa, al servei d’una empresa que, en moltes ocasions, ni tan sols sap reconèixer el seu valor més enllà del pagament regular de la nòmina. També els emprenedors són enaltits a la pantalla gran i petita, atès que alimenten un somni americà segons el qual dos amics de la universitat tancats en un garatge de Wisconsin poden acabar construint un imperi econòmic.
Qualsevol aficionat a les pel·lícules i a les sèries americanes estarà familiaritzat amb una sèrie de tòpics que s’han instal·lat en altres regions —en les ficcions que produeixen i, per extensió, en la interiorització d’aquests missatges en la pròpia quotidianitat. Si a Estupor i tremolors, de l’any 1999, Amélie Nothomb narrava el desconcert occidental envers la concepció japonesa del treball —on morir d’excés de feina s’apropa més a l’honor que a la imbecil·litat majúscula—, ara sembla molt més democratitzada —fa mudat i tot— la idea de marxar de casa de bon dematí amb un croissant a mig mossegar, o caminar pel carrer amb un cafè per emportar, o observar els pares estressats que arriben tard a buscar els fills a l’escola perquè la reunió s’ha allargat, o ser l’autònom adormit damunt del teclat de l’ordinador, amb la llum blava de la pantalla il·luminant la cara demacrada. Posposar el coit conjugal perquè un dels membres —o tots dos— s’enduen el portàtil al llit o passar les vacances responent cridades telefòniques exemplifiquen igualment l’omnipresència de la feina a les nostres vides i, el que és més greu, la plasmació simpàtica o heroica d’aquesta experiència a la realitat i a la ficció. No és d’estranyar, doncs, que algunes persones —les que s’ho poden permetre— hagin dit prou a aquesta romantització perversa. I és que ja no es tracta de fer més o menys hores de feina, només es tracta, bàsicament, d’assumir que som molt més que la feina que fem.
Laura Gost és escriptora
