Feijóo, més del mateix de sempre
Resulta fins a un cert punt sorprenent la poca imaginació i inventiva demostrades fins ara per Núñez Feijóo i el seu equip a l'hora de plantejar la seva ofensiva electoral. Ho van intentar amb (contra) l'escola catalana amb la manifestació a Barcelona del dia 18 contra la immersió lingüística i a favor del 25% de castellà obligatori a les aules, però la manifestació, per molt que se la inflés des de la premsa afí, va punxar. Al cap de pocs dies, el PP va disparar, des d'Andalusia, un altre projectil carregat de desinformació i demagògia, amb la maniobra del dúmping fiscal de Moreno Bonilla (encantat en el seu paper de chico bonito de la peperada). Aquest míssil difícil ha tingut una mica més de recorregut, perquè el populisme antiimpostos sempre té audiència, però aviat se li acaben la metxa i la pólvora: quan el mateix Feijóo promet rebaixar l'IVA dels productes alimentaris del 10% al 4%, o directament al zero, resulta difícilment creïble i recorda massa el Rajoy de la nena i les llepolies (les cèlebres chuches, que no van impedir que Rajoy tornés a perdre contra Zapatero a les eleccions de 2008, com ja havia passat a les de 2004).
Tot això no vol dir que el PP no persisteixi, tant en la matraca d'abaixar els impostos com en la de la marginació del castellà a les aules catalanes. Són dos clàssics del seu repertori, i com a tals una bona part del seu electorat els esperen, com els fans dels millors cantants de la cançó lleugera a cadascun dels seus concerts. Els dos temes tenen en comú que són falsos debats, generats a partir d'una tergiversació profunda de la realitat: presenten la fiscalitat, i si fa falta la llengua catalana i el seu ensenyament, com els capricis o els privilegis dels mals governants de l'esquerra i dels seus socis independentistes. I es proposen a ells mateixos com els bons gestors, sensats i eficaços, que han de posar fi a tants recursos tudats en allò que des del PP anomenen “qüestions ideològiques”: la sanitat i l'educació pública (i encara pitjor, en català) són, per a ells, meres qüestions ideològiques de les quals es pot prescindir.
Una altra cosa són les respostes que obtenen aquests falsos debats des de l'altra banda, i concretament des dels governs d'Espanya i de Catalunya, que aviat cauen en gesticulacions i en frases en què abunda l'adjectiu “històric”. La cridadissa i el desordre que s'han organitzat aquests dies entorn de la fiscalitat, amb pronunciaments contraris des del mateix PSOE, són de traca (valenciana, veient com el govern de Ximo Puig contradiu el de Pedro Sánchez). Però consignem que l'anomenat efecte Feijóo, per si algú en dubtava i esperava una altra cosa, no ha resultat ser res més que un refregit de refregits de les receptes més velles i de més mal pair que ha despatxat el PP al llarg de tota la seva vida. Escola gallega: pur Manuel Fraga quan s'embarbussava defensant (se suposava) los garbanzos de la classe treballadora. I una mica més enrere, l'estil del general Franco, o l'art de governar sense impostos i sense ficar-se en política.
